Relat històric

Christiane Moro Louville

Canvi de bàndol

Any 1803, Saint Domingue. Un esclau negre, de mitjana edat, cavalcava pel camí que el duia a la Hisenda Brétigny. Charles de Brétigny  n’era l'amo. L’home pertanyia a aquesta classe d’esclaus privilegiats que gaudia d’un tractament especial que de cap de les maneres ell volia perdre. De fet servia per a tot, ja que el seu paper era satisfer l’amo a canvi de magres recompenses de les que no obstant, l’home se sentia orgullós.

 Ensellat, donava copets amb els estreps als flancs del seu cavall somrient i a la vegada tranquil·litzat. Acabava de travessar una zona perillosa infestada de guerrillers, d’esclaus negres que de sobte podien aparèixer i matar qualsevol. Havia estat encarregat per l’amo de portar notícies fresques de la batalla de Vertières, en la qual s’havien enfrontat els abolicionistes amb esclaus negres i els fidels a Napoleó Bonaparte, partidaris de mantenir l’esclavatge. Era un mulato eixerit que no parava d’afalagar l’amo com si festegés amb una dona desitjada. L’amo es reia de l’home que es doblegava com una frontissa cada vegada que el saludava!  Al mateix temps acostumava a baixar el cap en la seva presència amb el risc de caure a terra perdent l’equilibri.

Aquell dia, Charles de Brétigny no parava de caminar d un cantó a l’altre de la veranda com una fera engabiada. De sobte, en un revolt del camí va veure  l’esclau arribant sense cap presa. El cor li  va bategar. D’un moment a l’altre tot es podia girar. Visions de devastació i mort travessaven la seva imaginació. Recordava tot el que havia passat a la hisenda de la família Catino! Quin horror. Tots assassinats! Va sospirar. Havia recuperat, amb la batuda que havia organitzat, uns quants esclaus quan fugien de la hisenda de la mort. Somreia satisfet perquè no havia hagut de pagar per ells. Aquests desgraciats no agraeixen res!

L’home va baixar del cavall tranquil·lament. Però en veure l’amo, va pujar els esglaons de dos en dos corrent suant com un animal, fins arribar a la sala principal.

—Fa estona que t’espero! — va retraure-li l’amo amb un to sever i amenaçador. Sap el que et mereixes?

—Misié nou gagnè bataille-la! (Senyor hem guanyat la batalla) —li va dir amb els ulls brillants i un somriure de bat a bat fent com sempre les seves reverències. Li va entregar una carta de part del president dels colonns.

Charles de Bretigny va respirar i sentint-se alleujat quasi va estar a punt d’abraçar l’Aristide, era el nom que li havia posat a l’esclau. Es sentia satisfet: «Dos segles de presència en l’illa pesen!» va dir-se. Així que continuarem amb el negoci fructuós del sucre. Aleshores, va fer un gest imperiós obligant l’esclau a retirar-se. Ràpidament, l’home es va dirigir a les barraques on malvivien els esclaus, cantant i fent saltirons. Tot el que havia aconseguit en la seva vida, l’omplia. Per res del món ho volia perdre. Havia acceptat la seva condició de bon grat, pensant que era afortunat.

 Man Clotilde (la senyora Clotilde), una esclava negre capturada en la batuda de la hisenda Catino, el va veure. Se’l va mirar de lluny, pensativa.  Va  aixecar les espatlles, movent al mateix temps el cap d’un canto a l’altre.  Instintivament va tocar la cicatriu que duia a l’espatlla dreta. Era la del número marcat amb el ferro roent abans de deixar el continent africà. Va sospirar. La ferida de l’anima encara era oberta. No havia oblidat  Àfrica. La captura del seu poble ni la  travessia durant la qual el marit malalt va ser llançat a l’aigua junt amb el seu nadó, que no parava de plorar per desnutrició. Tots dos possiblement s’haguessin pogut salvar.. Aquests dolorosos episodis, encara que llunyans, mai s’esborrarien de la seva memòria.

Desprès havia estat venuda a un colon ric: Alfred de Catino. Li van posar com a nom Clotilde. Aleshores era encara una dona jove i sensual. El seu aprenentatge es va desenvolupar amb certa rapidesa. Molt aviat va ser destinada al servei de la senyora, Na Prudència. Al cap de poc temps, la Clotilde va començar a engreixar-se.  La mestressa en adonar-se, va concloure  que estava embarassada.

—Clotilde em pots dir qui és el pare? —li va preguntar mirant-se-la als ulls fixament.

—Mwen pas sav! (no ho sé) —va respondre la noia baixant la vista i posant les seves mans sobre el davantal per dissimular.

L’ama va insistir, fins i tot amenaçant-la, però la Clotilde no va aclarir res...

Na Prudència, fent memòria, va recordar que el seu marit havia organitzat, mesos enrere, un sopar de propietaris. Era un costum en aquella època de reunir membres de la seva casta. Quasi bé totes acabaven en excessos. Aquella nit recordava que s’havia retirat, però els homes van continuar les seves orgies. Tots havien begut i parlaven fort rient com boixos. L’ama acostumada, es va tancar a la seva habitació. La Clotilde al dia següent, va arribar més tard per complir amb les seves tasques. Estava bastant atabalada, tenia una mirada especial. Res d’estrany, va pensar Na Prudència en aquest moment: estaria cansada desprès de recollir i netejar la casa.

Mesos més tard la Clotilde va tenir el seu fill. Un nen de pell clara que li va ser arrancat dels braços de molt jovenet, malgrat la insistència de la muller de l‘amo. Però precisament el que no sabia ella era el desig amagat del seu marit de treure-se’l de sobre i vendre’l a un colon amic seu, Charles de Brètigny, pretextant que li podria ser útil. En realitat tot per evitar que la seva dona li agafés massa estimació.  La Clotilde no va dir res, però a partir d’aquest moment mai més va ser la mateixa. Va néixer en ella el propòsit de castigar aquests greuges quan es presentés l’ocasió. Era massa. I aquest sentiment va anar creixent.

Les coses es van precipitar. Corrien males noticies. Alguns grans propietaris havien estat assassinats per esclaus negres que s’havien organitzat en exèrcits temibles. La Clotilde se’n va alegrar. Però revivint el final de Na Prudència va deixar anar un sospir resignat. No obstant,  desprès de sentir les paraules de l’Aristide, va entendre que tot seguiria igual i va reprimir el seu plor. Es va retirar a la seu barraca pensativa però decidida.

A la metròpoli corrien vents de llibertat. La declaració dels drets dels homes  havia estat votada i la Convenció de 1794 havia abolit l’esclavatge. No obstant, Bonaparte l’ havia restablert exasperant la majoria dels esclaus que veien en aquesta decisió una injustícia a la seva màxima aspiració d’alliberament.

La carta entregada a l’amo era la convocatòria a una reunió de colonns propietaris per prendre decisions. Els representants dels guanyadors  es van reunir per examinar la situació. Els esclaus, malgrat les possibles represàlies, els exigien una petita assignació per tornar a treballar. Els altres sabien que sense ells no rutllaven les seves plantacions. Això no va agradar gens als colons més radicals.

—De cap de les maneres! —va esclatar Philippe de Bonneville, un dels  més perjudicat per les revoltes continues dels seu esclaus, posant-se les mans al cap—. Aquesta gent no son persones, son salvatges! Ma dura és el que es mereixen!  —va exclamar amb certa indignació.

—El que passa és que els necessitem! —digué amb un to conciliador Lluis de Villeduis, un dels pocs que desitjava una solució a la situació de rebel·lia dels esclaus negres que no passés per la violència de sempre.

—Per què no demanen al govern del Consolat una ajuda pels danys soferts? —va proposar l’amo d’un petita plantació, sacsejada pels revolucionaris.

Al final el governador de l’illa va recollir la darrera proposta, que va prosperar. Al cap de mig any la metròpoli va enviar una quantitat substanciosa de diners que quasi tots els esclaus, tement les represàlies, es van veure obligats a acceptar de mal grat. Els terratinents havien guanyat. Preservaven així els seus interessos. La metròpoli es comprometia en renovar la quantitat cada any. Així va ser. Les hisendes que encara funcionaven van rebre els diners que els tocava com en el cas del Charles de Brétigny que no obstant, es va quedar una part destinada als esclaus.

L’ aire calent dels tròpics es feia notar. Era un no parar de suar sense alleujament. L’ambient era tan pesant com el destí inamovible dels éssers maleïts. La Clotilde tornava del riu. El seu cabàs ampli i redó ple de roba neta  plantat en equilibri sobre el seu cap. Caminava pausadament descalça esquivant  les pedres amb una destresa increïble. Rumiava. Es devia trobar, junt amb d’altres, amb l’Hector un esclau elegit com a cabdill d’una possible revolta. Man Clotilde s’havia assabentat de les terribles represàlies exercitades sobre els vençuts com deia ella: els seus germans africans. No tenien res a perdre. Havien d’acabar amb aquests escarments i reivindicar tot el que La Convenció els havia promès. Potser el moment es presentava difícil desprès de la victòria dels colons, però no havia de ser mai un obstacle. Els esclaus van rebre la seva assignació. Per a molts era el somni de comprar-se un tros de terra on conrear i construir una caseta.

Man Clotilde tenia el costum d’anar a escolta la musica dels tambors com excusa per suavitzar la seva vida plena de contradiccions. Tot  li pesava com una llosa de plom. La dona era tan tibada com inaccessible. La seva ànima estava banyada en un oceà humit i profund tan gran com el que un dia havia travessat. Sortosament, des de la casa gran quasi no se sentia la música.

 L’Hector era un esclau jove i forçut. La seva mirada era tot menys submisa, el que li havia costat unes quantes fuetejades que aguantava amb valentia, i de retruc irritava els seus botxins. De fet si no l’havien mort era perquè realitzava en la plantació el treball d’uns quants esclaus.

 L’Hector va fer una senyal a Man Clotilde amb la mirada. Ella ho va entendre. Més  enllà del lloc on estaven els músics, va continuar caminant fins arribar a un espècie de caverna natural. Allí es reunien els esclaus rebels mentre d’altres vigilaven per avisar en cas de perill. Aquell vespre tots van entregar la seva assignació al cabdill per comprar armes.

Feia temps que l’Aristide havia observat moviments en el poblat que no li agradaven. Estava a l’aguait. Alguna cosa es coïa. Sabia que els rebels en cada plantació s’organitzaven i que no recularien mai en les seves reivindicacions de llibertat. Va decidir avisar l’amo del perill. Aquest, espantat, va enviar per sorpresa un grup d’homes de confiança. No van descobrir res. L’Aristide, el protegit de l’amo, no gaudia de la confiança de la resta d’esclaus. Un vespre que s’havia aventurat per la seva compte, el van capturar. En una reunió en la caverna van decidir retenir-lo a canvi de llur llibertat. L’amo furiós, no va voler cedir. Així que van decidir executar-lo.

L’Aristide va ser conduit i espitxat amb violència fins un lloc desconegut. Quasi no podia parlar, tremolant i descol·locat com estava. Hagués donat el que fos per ser alliberat!, deia en el seu deliri: «Mwen se youn nan nou! Ou pral fè yon gwo erè ,Mwen vle édé ou, Tanpri kouté mwen! (soc dels vostres, aneu a cometre un greu error, us vull ajudar, escolteu-me per favor!» Impassibles els homes que el conduïen no li van fer cas. Tanpri pas touyé li, cé pas fot li! (No el mateu per favor, no te cap culpa!), va exclamar de sobte amb un crit desesperat Man Clotilde.  Tots es van tombar amb estupor mirant-se els uns als altres.

—Li sè an trèt e pi raç li! Touyé li (és un traïdor a la seva raça! Mateu-lo! —va ordenar l’Hector enfurismat.

Abans de que poguessin passar a l’acció, els homes de l’amo van irrompre de sobte. Portaven fuets i matxets i sembrant el terror van començar la massacre a la destra i a la sinistra. El cabdill i uns quants van voler fugir, però aviat els va atrapar i matar sense pietat. Van alliberar l’Aristide encara sota l’efecte del xoc.

Jeia a terra malferida Man Clotilde. Volia parlar i no podia. L’Aristide es va apropar a la dona a qui havien pegat com a un gos rabiós. A través de la seva brusa i estripada i tacada de sang es dibuixava la cicatriu de la vergonya en la seva espatlla dreta.

  No sabia ben be perquè l’home, al veure-la, va rebre com un cop de puny a l’estomac. Un record de la infància. No podia articular una paraula, com si d’un mal son es tractés. Mentre mirava la dona, intentava retenir les llàgrimes tot i pensant  «no es possible».  Aleshores l’esclava ja agonitzant se’l va mirar.  Va esbossar el que semblava un somriure i va expirar.

—Ens hem lliurat d’ una bona! Va exclamar l’amo content, amb un to de prepotència, sorprès al mateix temps de la reacció inusitada de l’esclau.

L’Aristide no va contestar. Pretextant el cansament es va retirar sense fer les seves reverències habituals.

Es feia preguntes. La seva consciencia fins ara dormida s’estava despertant. No se sentia el mateix. La submissió esdevenia indignació. Una força desconeguda s’apoderava del seu esperit. La va deixar actuar com alleujat.  Recordant Man Clotilde i tots els morts va decidir desafiar el destí, canviar de bàndol.

Epíleg

Si tot això hagués passat no parlaríem d’Haití sinó de Saint Domingue. Potser no seria independent i seria un DOM TOM com Martinica, Guadalupe i la Guyana Francesa, amb tots els beneficis que això comporta, però també amb l’assimilació dels valors del colonitzador. La independència va costar molt cara a Haití. Primer país independent d’Amèrica. Altres països colonialistes, tement que l’exemple d’Haití es propagués, van aïllar el país. França va exigir un pagament molt elevat durant 147 anys com a reparació dels danys causats per la revolució i també per conservar la seva independència. Haití  es va veure obligada a demanar diners a bancs dels USA contractant un doble deute. Tot això junt amb altres factors va impedir el seu desenvolupament.

Actualment és el país més pobre d’Amèrica. Per què? 

Haití, des de la seva independència, ha estat sacsejada per episodis històrics que han contribuït a enfonsar el seu desig de prosperar. L’opinió generalitzada referent al país no és molt optimista. Caldria esbrinar quins interessos estan amagats rere de tot això...

És opinió personal: serà per què van ser esclaus negres els que van aconseguir la independència derrotant l’exèrcit de Bonaparte. Vergonya, por, racisme etern contra els negres i gent de color?

A part de les seves dificultats econòmiques i polítiques també sembla ser que els països colonitzats que s’independitzen no sempre aconsegueixen governar-se amb èxit.

Amos Wilson, un psicòleg afro-americà ha estudiat el problema.

Batalla de Saint Domingue