Christiane Moro Louville La deessa desconeguda Jo estava a classe. Els meus alumnes feien un examen. Anava passejant entre els pupitres i mirava d’una forma distreta per la finestra. Era encara d’hora però el calor ja es feia sentir i jo, no acostumat al clima tropical de l’illa, m’eixugava la cara amb un tros de paper higiènic com a mocador. Trencant la monotonia, vaig veure sortir d’un cotxe. un xic atrotinat, una dona que travessava el pati de l´escola. Alta i prima movia

Maria Creu Maltas La Rosa i el Petit Príncep El sol s’ha amagat darrere un núvol gris i pesant. Plou. Gotes fines esclaten sobre les flors del jardí. La darrera gota cau suaument, juganera, en el solitari roser. S’atura i llisca pel capoll roig, que, en sentir el seu bes humit, comença a obrir els pètals, un a un. Deixa entrar aquell alè de vida fins al més profund del seu ésser i dóna, així la benvinguda a un sol renascut. I mostra, d’aquesta mane

Maria Creu Maltas Uix, quina gentada! No sé si vosaltres ho recordeu. Quina gentada hi havia aquell dia tan sonat. Cadascú té el seu, no ho dubto pas, però quan vaig treure el nas del meu cau, per primera vegada, jo igual que tothom, anava bruta com una guilla. Era lletja, segur! Els adults eren uns hipòcrites, són hipòcrites. Estava arrugada com una flor pansida, tot i la meva tendra edat. La meva cara estava congestionada, diria que fins i tot, una mica inflada i, recordo

David Companyon Un estel a Betlem És 6 de desembre. No és un dissabte qualsevol; a Betlem s’encenen els llums de Nadal. En moltes ciutats del món, aquest gest és el tret de sortida d'una cursa consumista, una competició frívola per veure qui té l'arbre més alt. Però a Betlem, la llum és diferent. Aquí, la paraula auster es queda curta. Els llums brillen com un petit miracle després de les massacres a Gaza i la por constant a les incursions dels colons i l’exèrcit, que tenen l

David Companyon Mort el gos, continua la ràbia La Rosa Cifuentes va marcar el 112 amb els dits encara humits de lleixiu, com si el mòbil li hagués enganxat el fred al palmell. Va estar a punt de penjar dues vegades: la veu tremolosa feia que costés d’entendre-la. —Hay un muerto… en la cama. A l’altra banda li van demanar l’adreça i ella va mirar, mecànicament, el rellotge del forn de la cuina. 10:12. El dígit verd parpellejava amb una tranquil·litat insultant. —Calle Argen

David Companyon El violí d'Orà A Orà, assegut al port i mirant l’horitzó de la mar, l’olor de salmorra el transportava a la seva Adra natal. Feia tres anys que hi vivia, era un exiliat. Mai no s’acostumaria a ser-ho. Mai no ho hauria imaginat quan va embarcar-se al port d’Alacant, al vaixell African Trader amb la seva família, juntament amb centenars de republicans, en un viatge que canviaria la vida a tots. Quan van arribar, els van portar a un camp de concentració, en unes

Carme Espinet El pessebre ─Falta molt? Anaven caminant per Natzaret una parella de pastors acompanyats per un adolescent que tant se li en fotia arribar a Betlem. Els hi havien dit que allí havia nascut algú tan important que canviaria les seves vides i que, gràcies a Ell, algun dia plourien peixos i dels arbres creixerien pans que es multiplicarien abans de caure al terra. ─No siguis impacient, Rabadà; segons un profeta de confiança anem més enllà d’aquella duna on es veu

Conxita Espinet De Debó? La casa es trobava al capdamunt del poble, en un carrer només edificat d’una banda, ja que per l’altra el paisatge es desbordava en camps i muntanyes. Mirant-la des de fora, em va semblar ben lletja: dues plantes i golfes amb un gran pati al davant que feia que la casa quedes enretirada respecte a les seves veïnes. El camió de la mudança va arribar darrere nostre des de Barcelona. Al meu pare l’havien destinat a aquell poble de l’Alt Aragó per

Conxita Espinet És el Nadal, home! En Joan i la Teresa estan arribant a Barcelona en el seu Seat, de tornada de les vacances d’estiu a la Costa Brava, que han allargat fins a començar la tardor. —Au, tornem-hi, ja som a casa un altre cop —diu en Joan amb veu resignada—. Ara ens tocarà la feina d’anar a buscar els néts a l’escola, què pesat se’m fa... com si a Sant Antoni de Calonge no n’haguéssim tingut prou, tot juliol, agost i mig setembre distraient-los a la platja amb el

Vicenç Amorós Depredadors i feres salvatges d’un Nadal qualsevol Personatges (per ordre de menció) Juanjo: marit de l’Àgueda Àgueda: filla gran d’en Manuel i la Magda Càndida: filla petita d’en Manuel i la Magda Magda: Mare i esposa d’en Manuel Manuel: Pare i marit de la Magda Pep: fill gran (hereu) d’en Manuel i la Magda Montse: filla mitjana d’en Manuel i la Magda Jordi: marit de la Montse Ramona: cuinera Sebastià: mosso vell Joan: mosso jove Eva: minyona

Christiane Moro Louville Canvi de bàndol Any 1803, Saint Domingue. Un esclau negre, de mitjana edat, cavalcava pel camí que el duia a la Hisenda Brétigny. Charles de Brétigny n’era l'amo. L’home pertanyia a aquesta classe d’esclaus privilegiats que gaudia d’un tractament especial que de cap de les maneres ell volia perdre. De fet servia per a tot, ja que el seu paper era satisfer l’amo a canvi de magres recompenses de les que no obstant, l’home se sentia orgullós. Ensellat,

Vicenç Amorós “Se non è vero, è ben trovato” Fort Tryon Park (Nova York), 11 d’octubre de 2017. Som un total de deu, incloent-hi la guia local que ens acompanya. Després de visitar ahir el Museu Metropolità de Nova York, avui estem a punt d’entrar al The Cloisters. Per a la majoria del grup, aquesta és una visita més, d’aquelles que hom faria per omplir l’itinerari. Menys per en Bernat, que fa dies que l’espera. —Segons he esbrinat, aquí s’exposen els sepulcres

Maria Creu Maltas Visca els Estats Units, però ben lluny! L’activitat és màxima. Al Pentàgon, a l’àrea de l’Estat Major, la irritabilitat va creixent per moments. El Centre opera sota la direcció del mateix President i del Secretari de Defensa. Ja només la seva presència enerva a tots els presents, els membres del CENTCOM –Comandament Combatents Unificats d’Orient Mitjà- no deixen de rebre notícies procedents de l’Orient Mitjà. Els comandaments d’aquesta unitat, juntamen