En primera persona II

Christiane Moro Louville

La deessa desconeguda

Jo estava a classe. Els meus alumnes feien un examen. Anava passejant entre els pupitres i mirava d’una forma distreta per la finestra. Era encara d’hora però el calor ja es feia sentir i jo, no acostumat al clima tropical de l’illa, m’eixugava la cara amb un tros de paper higiènic com a mocador. Trencant la monotonia, vaig veure sortir d’un cotxe. un xic atrotinat, una dona que  travessava el pati de l´escola. Alta i prima movia els seus malucs d’una forma sensual i ondulant. Veient-la de més a prop, més que bonica era atractiva. Portava un vestit estampat amb colors vius  que ressaltava encara més el seu aspecte exòtic. No  l’havia vist mai. Submergit en la rutina la seva visió em va impactar. Com si alguna cosa de moment no identificada es despertés en tot el meu ésser.

            —Qui és aquesta dona, una professora? —Encuriosit, vaig demanar a un company quan sortíem al carrer.

—No home no, és la Rosy, la dona de fer feina —va afegir amb un to auto suficient de colon prepotent. En realitat es tractava de la supervisora de les tasques de neteja en escoles i instituts nomenada feia poc per l’ajuntament de la capital—.Perquè m’ho preguntes? —va afegir molt sorprès per la curiositat  que jo manifestava.

            Me’l vaig mirar fixament pensant en els diners negres que molts volen blanquejar. Aquesta dicotomia em feria. El mateix va succeir amb molts altres companys. Uns es mullaven més que d’altres. Tots eren de l`illa. Era més que evident que desconeixia com funcionava aquesta societat illenca. De fet, ho confesso, havien coses aparentment superades en la metròpoli que aquí no ho estaven. Hauria d’estar a l’aguait per prudència i també per conèixer millor el ambient nou en el que em movia.

            Tenia una confiança plena amb el Tony, el cap d’estudis. Li vaig dir sense embuts que aquesta dona em tenia el cor robat. Insistint vaig afegir que de cap de les maneres volia que fos una aventura passatgera. Ell em va contestar molt seriós, que no era una dona per a mi. Vaig  recordar l’afer que havia tingut amb la Fàtima, una companya de facultat d’ascendència magrebina i humil, i la posició del meu pare: mateixos arguments! El Tony va afegir que certes relacions estaven mal vistes. Va continuar dient  que dones com ella només eren per passar una bona estona i res més. I que no em busqués problemes. Em va decebre molt la seva resposta. Així que a partir d’aquell moment la nostre relació se’n va ressentir. No entenia la seva reacció, del tot incomprensible venint tots dos d’un país democràtic com França.

 Així que  fent cas omís de tot el que em deien estava decidit a fomentar una relació seria amb la Rosy!  Haig de reconèixer, exceptuant la Fátima, que  la meva relació amb el sexe femení havia estat infructuosa. Les festes que els meus progenitors i els seus amics organitzaven perquè la joventut iniciés relacions estables no em van aportar res. M`avorrien. No obstant, per salvar el negoci familiar vaig haver de fingir. La Nicole no m’inspirava però ella estava enamorada i això m’exasperava. La nit de boda va ser un desastre! La pobre Nicole no entenia les meves ganes de dormir pretextant  jo que estava molt  esgotat pels preparatius del casament! Vaig haver de lluitar molt per continuar amb el pijama posat i al final tot va ser en va. Vam fer l´amor. Jo, pensant en la Fàtima i ella, crec en el seu príncep blau. Ens vam divorciar al cap d´uns anys per incompatibilitat de caràcters. El nostre fill tenia vuit anys. Just el temps necessari perquè el negoci del meu pare es refès.

 No vaig deixar mai la docència. Sabia que els meus pares volien que continués el negoci. Em vaig sentir pressionat i vaig decidir marxar lluny de la influència familiar, que em pesava molt. El Tony, amic meu d’infantesa, em va dir que en el seu institut faltava un professor de filosofia. Vaig demanar el canvi i el vaig aconseguir.  

Portava uns mesos a l’illa. La meva vida era agradable. Tenia bons companys. Com a funcionari venint de la metròpoli tenia un bon sou. La vida passava tranquil·la i una mica repetitiva fins que em vaig fixar en la Rosy. Això no estava previst en el programa. M’agradava, em sentia com la natura en primavera quan puja el vigor de la sàvia. 

  El soroll del cotxe sobre la graveta i les portes que es tancaven. Era la senyal inequívoca. Quasi sempre a les deu del matí. Aleshores, encara que estigues al fons de l’aula, m’apropava de forma dissimulada a la finestra. Veia com caminava majestuosa i serena, la respiració se’m tallava. M’importava poc que els alumnes copiessin si feien un examen. Un neguit irreprimible  s’apoderava de mi. Veure-la era un bàlsam, semblant una mica com quan de petit, em donaven una cullerada de mel desprès de l’oli de bacallà!

M’havia assabentat que ella tenia el seu despatx en el pis de sobre. Quan finalitzava la seva tasca baixava per la mateixa escala que el professorat utilitzava. Tenia el meu pla. Jo terminava abans les classes i em quedava una estona en la sala de professors amb el pretext de corregir uns exercicis. Des de la porta sempre oberta, podia deduir per les seves petjades que aviat la Rosy arribaria al mateix nivell.  Aleshores jo apareixia davant d’ella com per art de màgia! La coreografia revestia un art de mestre experimentat. Sentia com el meu cor bategava i em parpellejaven ells ulls. Ella, amb la mirada en tenia prou. Un somriure dolç i educat per respondre a les meves salutacions i, sense deturar-se. es dirigia cap al seu cotxe. Tenia por del seu rebuig i em muntava mil pel·lícules. No obstant un dia, no vaig poder més i a manera de salutació més cordial li vaig donar la mà. El contacte amb la seva em va trastocar, la vaig retenir uns segons i ella, mirant-me profundament amb els seus ulls negres, no la va retirar però tampoc la va deixar tot el que jo hagués volgut. Havia com una mena de desconfiança  palpable. L’apropament es presentava difícil. No em podia quedar de braços creuats. La temptació m’abrasava.

  Una nit sol a casa, lliure de qualsevol compromís, em vaig estirar de boca terrosa en el sofà amb la tele engegada. Vaig tancar els ulls completament absort en les meves elucubracions. Rosy, «ets la dona dels meus somnis», sense parlar li deia embadalit com un adolescent. Eren Imatges d’un moment efímer com el vol d’una papallona d’estiu. El timbre impertinent va trencar l’encantament. la vareta màgica ofesa va marxar. Era el Tony.

—Hola, Robert, no molesto? Em va preguntar mentre furtivament mirava al seu voltant.

—I ara! passa, home, passa  —li contesto al mateix temps que estic sorprès per la seva visita. El convido a una cerveseta.

—Com te va amb la Rosy? —va afegir tot bevent i picant-me l’ullet mig rient.

Davant el meu silenci i potser no trobant el que esperava, després d’empassar-se la beguda, se’n va anar una mica cofoi. Em vaig sentir sol i un xic decebut.

Una tarda poc abans de les vacances els companys havien marxat. La Rosy baixava tranquil·lament i, potser pensant que tothom estava fora, va entrar en la sala de professors. En veure’m va quedar una mica confosa i es va disculpar. La seva aparició em va donar ales. La vaig mirar somrient. Ella es va deturar. Li vaig notar per primera vegada un cert interès barrejat al mateix temps amb un temor natural.

  —Que no em tens confiança? —li vaig demanar amb tota la sinceritat amb el desig profund de no espantar-la. Temia la seva resposta, al mateix temps  que un calfred va recórrer tot el meu cos.

—No és això! —va dir amb una certa tristesa i una veu tremolosa mentre es passava la mà pels seus cabells crespats. Es va ajustar el vestit que li marcava el cos com si fos una segona pell. La sang em bullia. Volia explorar la geografia del seu cos com si d’un palau sumptuós del Renaixement es tractés.  

Sense buscar cap explicació ens vam apropar l’un a l’altre. El contacte del seu cos contra el meu va ser la culminació d’un amor desitjat pels dos. Es van esvair totes les recomanacions. Sense pronunciar cap paraula l’abraçada llarga e intensa va segellar els nostres sentiments. No calia més per tirar endavant. Els dos ho sabíem.