En primera persona I

Maria Creu Maltas

Uix, quina gentada!

No sé si vosaltres ho recordeu. Quina gentada hi havia aquell dia tan sonat. Cadascú té el seu, no ho dubto pas, però quan vaig treure el nas del meu cau, per primera vegada, jo igual que tothom, anava bruta com una guilla.

Era lletja, segur! Els adults eren uns hipòcrites, són hipòcrites. Estava arrugada com una flor pansida, tot i la meva tendra edat. La meva cara estava congestionada, diria que fins i tot, una mica inflada i, recordo que no em deixaven moure.

Certament, i no és que fos ploramiques de mena, però deien que els meus plors ressonaven per aquell llarg passadís pintant de blanc. Tots semblaven nerviosos. Jo estava enfadada, mullada i molt espantada. Unes mans expertes em varen netejar, eixugar i sobretot, abrigar. Òndia! Si em van arribar a posar un minúscul gorro al cap, mai més me n'he posat cap! Ningú em va preguntar res!

Tots em miraven, quina llauna! Tots estaven pendents de mi, jo que no tenia cap sentiment de vedet, però cridava, em movia i malauradament, em feia veure. Pot ser més del compte? No ho sabia, no ho sabré mai. Tenia molt clar que jo no hi volia estar allà.

De tant en tant em llepava els llavis, encara amb sang resseca i, mira tu, ells van pensar que tenia gana.

L’expertesa d’aquelles mans em dolia. No us amoïneu, no em feien mal. Em tractaven amb molta cura, però el problema era un altre. Jo volia tornar al meu cau, d'on m’havien tret minuts abans.

Allà a dins sentia una veu dolça, plena d’amor, que acaronava les meves orelles.

Allà en la tebior, hi vivia jo. Amb els ulls clucs, m'engronxava amb el convenciment que mai cauria.

Allà no em sentia sola i reconeixia sons i veus.

Allà, sense problemes, hi vivia jo. En un refugi allunyat del món real.

I jo hi volia tornar. Jo no sé, si ho recordeu com jo.

I ara, aquí estic jo amb vosaltres, adults com jo, i amb un camí ja fet. Total, per què us explico tot això?

Per què suposo que a vosaltres tampoc us van preguntar si volíeu deixar de ser una unitat perfecta amb la mare. Ni tan sols ens van demanar-nos si volíem viure a fora! Allà dins s’estava bé, imagino. No hi havia res en què pensar, no hi havia estrelles grogues, no hi havia maldat. Era el nostre paradís. Era, en el meu cas, el meu paradís! Suposo.

És curiós que ens hagin creat per a oblidar. Hem oblidat quasi un any de la nostra vida. Potser la més plaent de totes? I tampoc ho fem palès en els nostres aniversaris, ja que formen part d’una gran majoria que celebrem un any menys dels que hem viscut.