Una distopia

Maria Creu Maltas

Visca els Estats Units, però ben lluny!

L’activitat és màxima.

Al Pentàgon, a l’àrea de l’Estat Major, la irritabilitat va creixent per  moments. El Centre opera sota la direcció del mateix President i del Secretari de Defensa. Ja només la seva presència enerva a tots els presents, els membres del CENTCOM –Comandament Combatents Unificats d’Orient Mitjà- no deixen de rebre notícies procedents de l’Orient Mitjà. Els comandaments d’aquesta unitat, juntament amb la resta de membres del NMC –Comandament Nacional Militar- es troben amb les mans lligades per a organitzar els moviments de tropes. Tenen al President de la Nació fent la papallona per tot el recinte, canviant d’idea a cada moment.

Tots ells estan tancats a Arlington i pendents de l’estranger. No veuen ni consideren important els moviments, que han començat a protagonitzar els seus compatriotes, fora d’aquell recinte sagrat.

Mentre a dintre del Pentàgon decideixen sobre jocs de guerra, a fora la ciutadania s’ha encomanat d’un virus difícil de vèncer.

El personal està molt atrafegat.

Bon dia, des de l’aire l’emissora JFK2 us informa en directe... Podem observar com es carreguen cotxes, s’enganxen caravanes, s’omplen de material divers les autocaravanes. Els vehicles estan plens a vessar. Fins i tot, les alforges de les motos estan a rebentar.

Els habitants de les grans ciutats es troben enllestint equipatges, embolicant pertinences. S’ha esgotat la cinta adhesiva, el paper d’embalar, el plàstic amb bombolles. Fins i tot, fan servir els diaris de paper per a fer paquets. Garrafes d’aigua, menjar deshidratat, barretes energètiques, proteïnes envasades, xocolatines i tot allò que es pugui emmagatzemar fàcilment i que tingui una caducitat de llarga durada.

Podem confirmar que el cel és ple d’helicòpters que més que facilitar informació, estan col·lapsant l’espai aeri…

Les diverses televisions de l’estat continuen informant des de l’aire. Totes estan filmant el que creien que era la notícia del dia.

Des de l’emissora JFK3, sobrevolant Washington, informen en directe: Això ja es pot confirmar. No és flor d’un dia. És una bogeria col·lectiva. Qui vulgui marxar, ho ha de fer per qualsevol de les carreteres habilitades, especialment els habitants de les ciutats de l’interior. Les carreteres secundàries, les autopistes van plenes de vehicles de tota mena, qualsevol cosa que pugui rodar. Des d’aquí dalt podem observar la corrua de cotxes, motos, caravanes, autobusos escolars preparats per a fer un viatge llarg, fins i tot han adaptat una biblioteca mòbil per a fer ruta. La biblioteca fa aturades a pobles i ciutats, recollint llibres, salvant exemplars únics, escrits estranys. Tots en camí formant una serp multicolor.

Els peatges ja ni baixen, ni pugen les barreres. Estan col·lapsats. Totes les caixes estan obertes. Les barreres estan alçades i tothom passa directament. Ningú s’atura, ningú paga. El flux motoritzat no descansa, sembla que a mesura que avança el dia, el flux també... Molts pobles, moltes ciutats de l’interior de l’estat s’estan buidant, tots prenen les rutes que els portin a un bon port. Ara connectarem amb la nostra corresponsal...

Bona tarda, des de l’aire, Atlàntic City NJ3… Com comentava la nostra enviada especial a Washington D. C., sembla curiós que aquesta serp circula sense cap entrebanc. No hi ha embussos, mantenen una velocitat constant, no és ràpida, però si continua...

El dia avança, hi ha gent que ha sortit de les carreteres, autopistes i estan muntant una mena d’acampada per a passar la nit. Tothom treballa, tothom s’ajuda, estan organitzant una mena de servei de seguretat en diferents llocs i delimitant la zona a vigilar. Sembla que han tingut notícies d’algun atracament en altres zones del país. Això ha trencat la monotonia d’aquesta evacuació tàcita en moltes de les ciutats, de l’interior, dels Estats Units.

Bona tarda, des de la RPNY, Ràdio Portuària de Nova York... Hi ha un gran enrenou en el port de Nova York, Encara no han especificat el motiu real, però ens mantenim amatents.

Els vaixells s’omplen de passatgers que van a peu, de manera lenta, però ininterrompuda. Les cues arriben ben formades i tothom es comporta, sembla que entre tots s’ajuden. La solidaritat és molt present.

Ens comuniquen que la cua corresponent als automòbils i de formes diverses de transport, s’està formant. S’ha arribat a veure una “carrovana” vinguda de Wyoming, tirada per cavalls, ells hauran d’esperar un mica més. De moment, només salpant els vaixells amb tot aquell que vagi a peu. El vaixell de la companyia VGC-3, Vaixell Gran Capacitat, encara no ha arribat a port. Està previst el seu atracament en deu minuts. També els informaren si han pogut embarcar els de la “carrovana” amb cavalls.

La Dama espera pacientment l’arribada de VGC-3 Liberty, ja que donades les seves característiques, ella ha de fer el viatge en aquest vaixell per seguretat i per la capacitat i grandària del vaixell.

Allà, amb les seves maletes fa cua, envoltada de moltes persones i força canalla d’arreu del país. Aprofiten el temps fent-se fotos als uns als altres o selfies. També xerren sobre el seu futur. Tothom vol fer-se una foto amb ella, abans d’embarcar, volen un record de la seva màxima representant, de la seva icona preferida.

Un dels marrecs que no para quiet li demana si té històries per  explicar o contes, segurament ella en sap un niu. Doncs, tots els nacionals i estrangers l’han visitat alguna vegada.

I ella sense pensar-s’ho dues vegades comença:

Era l’any mil vuit-cents vuitanta i escaig quan...

Ell va arribar, com qualsevol immigrant de l’època, a la ciutat de Nova York després d’un llarg i dur viatge. Tenia la intenció de fer fortuna per a poder enviar diners a la seva família -mare i quatre germans- que havia deixat en el seu poble natal.

Com, tants d’altres immigrants, no sabia anglès. En arribar a la ciutat fou acollit durant uns quants anys a casa de la seva germana gran, s’hi havia instal·lat allà no gaire temps enrere.

Tenia setze anys quan Friederich Trumpf, com va ser enregistrat el seu cognom en aquell moment, va arribar al nou continent. El 19/10/1885 Friederich Trumpf va contemplar per primera vegada la badia de Nova York,  on aleshores m’estaven  acoblant. No vaig poder donar-li la benvinguda... I pensant-ho millor i sabent el què sé ara, ni ganes.

El jove Trumpf va fer una travessia de deu dies, des de la ciutat de Bremen a bord del vaixell de passatgers S.S. Eider.

Tenia un bitllet de 3a classe –steerage-, això vol dir que no tenia una cambra, sinó que viatjava en un espai obert, a on estaven tots els passatgers junts, sense cap privacitat. Tenia un catre per  dormir i el dia que la mar estava en calma, rebia un dinar.

Els passatgers d’aquesta categoria passaven quasi dues setmanes tancats, amuntegats, sense lavabos, ni dutxes, ni res. I quan es marejaven, vomitaven en el mateix recinte, això explica que en aquella època es parlés de la mala olor que feien els nous vinguts[TMMB8] .

Era un immigrant econòmic, com molts d’altres, i pobre com les rates. Pobres rates, si sabessin...

En arribar a Nova York va ser acollit per a la seva germana i el seu marit, també alemany, en el Lower East Side de Nova York. Era una zona molt poblada d’emigrants. Allà, a més a més de l’anglès, es parlaven molts altres idiomes. 

Va viure també a Seatle,  on va votar per primera vegada en unes Eleccions Presidencials, 1892. Per a votar calia ser naturalitzat, nacionalitzat, com ara. En aquell moment nacionalitzar-se era molt senzill. Només calia haver viscut set anys en el país i aportar un testimoni d’algú que donés fe que l’aspirant tenia bones intencions. En nacionalitzar-se va aprofitar el moment i va canviar-se el nom i va passar a dir-se: Frederick Trump.

Anys més tard va tornar a Kallstad, a on va conèixer la seva dona. En el 1902 es van casar i van tornar als Estats Units. La seva dona però sentia enyor de la seva terra i va aconseguir fer-lo tornar el 1904. Es volien quedar indefinidament a Alemanya, la qual cosa ens hagués alegrat moltíssim, però el govern de l’època no ho va permetre. Frederick Trump havia marxat del país vint anys abans i ho havia fet per escapolir-se de fer el servei militar obligatori, vaja, qui ho diria, un Trump fent trampes! Aquesta falta tenia un clàstic dur. Estava castigat pel govern alemany, el no fer el servei militar. Tenia penes severes, sota el Codi Militar. Podria anar a la presó, a fer treballs forçats, es perdia la nacionalitat alemanya. Fins i tot, podien ser condemnats a la pena de mort, en casos extrems. Hi havia multes i pèrdues econòmiques, a més d’un assenyalament civil.   A més a més, no havia informat les autoritats alemanyes de la seva intenció d’absentar-se del país, la qual cosa era d’obligat acompliment en aquest cas. Tot un perla, vaja!

Els alemanys tan meticulosos amb tot, aquesta vegada no van fer el que tocava.

L’havien d’haver deportat a Àustria, no hauria après un nou idioma, la família hauria crescut igual. Podria haver fet els mateixos negocis a Àustria/Alemanya que als Estats Units. El seu cercle d‘amistats perilloses, bé podria haver estat molt ampli, d’edats, de classes socials, de sexes, de... Hauria tingut un camarada perfecte per trapelleries i trampes i... I de tot. Era l’època adient. El seu nou amic i ell, podrien fer les mateixes coses i per què no? Tornar a Alemanya sota un meravellós paraigua. Estafar amb obres d’art, acabar amb els veïns d’altres procedències, tenir una guàrdia de corps alegal, naturalment, espantar els immigrants. Fer-se ric i dominar el món.

D’això.., nens, sembla que comparteix trets i comportaments similars amb un altre personatge, però no sé jo. Els alemanys no se’l van quedar, no van fer el que tocava. I el van deportar als Estats Units, mira tu que bé!

Al port se senten exclamacions. Sorprenentment la Dama, no hi és! Tothom la busca, però ningú en sap res.

La gent fa la cua pertinent per pujar al vaixell que salparà del Nou Món cap al Vell Món. Per a molts el Vell Món, curiosament ara encara és el reducte del pensament lliure.

Se sent una cridòria en el moll tres. Tots els caps es giren cap allà, volen saber que passa. I entre la multitud de gent i de cotxam, allà fent cua per pujar al vaixell Liberty, destaca una figura imponent. Gran, impressionant, bella, lluminosa i una mica trista.

Com tots ells, Ella també marxa, de la terra dels pioners, dels colons. Marxa d’aquella terra amb fama de demòcrata i ara convertida en una plutarquia.

Resten als Estats Units tots aquells que es poden banyar en piscines d’or, que dormen amb matalassos farcits de bitllets de dòlars, en lloc de plomes, com si es tractessin de Tíos Gilitos de pa sucat amb oli. El seu nebot, en Donald  i els seus aprenents de polítics sense ànima s’han quedat envoltats de riqueses  i poder i sense aquells que volien fer un país gran i sobretot es queden sense el seu símbol que torna a França. Torna a París, torna a casa. L’Estàtua de la Llibertat torna al Vell Món a il·luminar el camí de tots aquells que encara creuen en la llibertat de pensament, d’obra, de culte, i que desitgen un sistema econòmic i polític més equilibrat. Potser, la resta d’humans no tenim un trumf amagat entre les nostres cartes de joc, però probablement no estem de merda fins al coll.

Bona sort!, magnats de l’extorsió, de l’odi, de la por, de la delinqüència, mancats de respecte. Ella, la gran Dama, també ha marxat!