Escrivim ucronies I

Vicenç Amorós

“Se non è vero, è ben trovato”

Fort Tryon Park (Nova York), 11 d’octubre de 2017.

Som un total de deu, incloent-hi la guia local que ens acompanya. Després de visitar ahir el Museu Metropolità de Nova York, avui estem a punt d’entrar al The Cloisters. Per a la majoria del grup, aquesta és una visita més, d’aquelles que hom faria per omplir l’itinerari. Menys per en Bernat, que fa dies que l’espera.

            —Segons he esbrinat, aquí s’exposen els sepulcres del Comtat d’Urgell, que abans estaven al Monestir de les Avellanes —li diu en veu baixa en Bernat a la Judith, just quan la guia es disposa a començar la seva explicació.

            —Això és un espoli en tota regla del nostre patrimoni cultural —exclama la Judith, cridant l’atenció dels altres integrants del grup, que la miren amb certa desaprovació.

            —Shss, abaixa la veu —s’afanya a dir-li en Bernat, que només vol captar la seva atenció.

            En Bernat, agafant-la suaument del braç, la separa una mica del grup per no interferir en l’explicació de la guia. Encuriosit com estic, jo també m’aparto, parant bé l’orella.

            —Sembla ser, que l’any 1906, en plena desamortització, un tal Agustí Santesmases els va vendre a un antiquari de Vitòria per quinze mil pessetes —continua explicant-li en Bernat.

            —No m’ho puc creure!

            —Sí, noia, sí, sempre n’hi ha d’espavilats que saben aprofitar les ocasions i treure’n profit personal.

            —Però... i des de Vitòria com van arribar fins aquí? —li pregunta la Judith.

            —No sé com, però es veu que el poderós banquer i col·leccionista d’art nord-americà J. P. Morgan els va adquirir en una subhasta a París i, anys més tard, els va donar al MET.

            En Bernat, fent-se l’entès, no diu Museu Metropolità de Nova York, diu MET, per impressionar la Judith. Segur que haurà passat la nit navegant per Internet per buscar aquesta informació. Per la manera com es mirava a la Judith, ho vaig veure clar des del primer dia. No li treia l’ull de sobre. Conec en Bernat des de fa molts anys. És un seductor de llibre: persuasiu, afalagador i capaç de convèncer el més escèptic. I més, si es tracta d’una dona. Aleshores les seves arts seductores es multipliquen, desplegant un reguitzell d’argúcies al més pur estil de Don Giovanni. He de reconèixer la meva enveja. 

            —I per què no les exposen al MET? —li pregunta la Judith, que sembla molt interessada.

            —Perquè el The Cloisters, és un museu satèl·lit del MET dedicat a l’art medieval —li contesta en Bernat, mentre se li acosta cada cop més.

            Tal com sospitava, aquest s’ho està fent venir bé per endarrerir-se del grup i quedar-se sol amb la Judith. Embrancats com estan en la conversa, no se n’han adonat de la meva presència. Per ells soc transparent. M’acosto als sepulcres per mirar-los més de prop i dissimuladament continuo parant l’orella.

—Saps què és el més sorprenent, Judith? —li pregunta en Bernat, volent despertar, encara més, la seva curiositat.

—Què, Bernat? —pregunta la Judith, mirant-lo embadalida.

—Que falta el sepulcre de la personalitat més important, més influent i transcendent del comtat i que hagués pogut canviar el rumb de la nostra història —li respon en Bernat, volent-la impressionar.

—Què vols dir?

—Vine, asseu-te aquí i escolta la veritable història de la comtessa Aurembiaix d’Urgell, que es va trobar en un manuscrit anònim de l’època —li diu, apropant-se molt a ella i imitant la veu profunda d’aquells narradors d’històries antigues.

Lleida, 23 de desembre de 1228.

Mentre arreglaven la cambra d’Aurembiaix, dues de les seves donzelles comenten fluixet, per por que algú les pogués sentir, confidències de la seva senyora. 

            —D’ençà que la comtessa va tornar d’Agramunt, ja fa algunes setmanes, que no ha tacat. Quan li trec els draps, abans de vestir-la al matí, estan ben eixuts —li diu l’Agnès a la Ramona.

            —Vols dir que està encinta?    

            —Que Déu em perdoni, però crec que sí. En posar-li la camisa, quan la vesteixo li noto els pits turgents, com inflats. I només alçar-se, li ve com un mareig, que fins i tot, a vegades acaba en vòmit. Maleïda sigui, per la feina que em dona!

            —No t’esveris dona, que encara ens sentiran.

            Quan surten de la cambra de la comtessa, es topen amb el majordom, que parla animadament amb el senescal.

            —Què feu ací badant, dones? —exclama el majordom, quan les veu sortir. Afanyeu-vos i baixeu ràpidament a la sala, que la senyora us demana.

            —Sembla que la comtessa avui no té un bon dia —li comenta el senescal al majordom.

—Què en té algun de bo? Guardeu-vos de parlar-li de bon matí. Des de la trobada amb el rei Jaume a Agramunt, sembla que el caràcter se li ha tornat, encara, més agre.

—Pel que he sentit a dir, la trobada de la comtessa amb el rei a Agramunt, a part per demanar-li ajuda i pactar el concubinatge, va servir per quelcom més. Diuen que la bellesa d’Aurembiaix va captivar de tal manera al rei Jaume, que el que va passar en aquelles estances només ells dos ho saben —afegeix el senescal.

—Ara entenc la seva agror. Han passat setmanes des d’aquella trobada i no s’han tornat a veure.

—No pas per culpa del rei, que fent honor a la seva paraula, està lliurant batalla per retornar-li el comtat —aclareix el senescal.

—Se’ns farà llarga l’espera.

—No patiu. Per sort, ha arribat a oïda del castlà, que en Guerau de Cabrera no aguantarà gaire el setge a què el sotmet el rei.

—Són unes noves excel·lents, mestre Dalmau. Compto les hores i els minuts que falten per poder tornar a Balaguer. Veniu, tinc un bot al celler que ens farà passar les penes.

                                      ∞∞∞∞∞∞∞∞∞∞∞∞∞∞∞∞

Després de la rendició d’en Guerau de Cabrera, Aurembiaix ha recuperat títol i comtat. Instal·lada al Castell Formós, a Balaguer, amb la seva cort, es passeja amb neguit per la sala. Fa dies que espera la visita del rei Jaume per donar-li la notícia: espera un fill seu.

—Mestre Dalmau, veniu —crida Aurembiaix, des de l’altra punta de la sala, adreçant-se al senescal.

—Vós direu, senyora.

—Feu venir a l’escrivà. Li he de redactar una carta per al rei. I aviseu al castlà, li he de parlar. De seguida!

—Com vós maneu, senyora. Ara mateix els aviso.

Uns minuts més tard.

—Mestre Gay, envieu un emissari a cercar el rei. Ha d’assegurar-se d’entregar-li això en mà —li diu al castlà, donant-li un pergamí enrotllat i lacrat—. Si no ho compleix, ho haurà de pagar amb la vida.

—Així serà, senyora.

El que havia escrit Aurembiaix a la carta no ho sabia ningú, però l’efecte que va causar-li al rei en rebre-la, va ser de tal impacte, que tot seguit es posà en camí cap a Balaguer.

El rei Jaume acaba d’arribar al Castell Formós. El castlà l’informa que Aurembiaix és a la torre de l’homenatge. Quan hi entra, Agnès, la primera donzella, li diu que la comtessa és a dalt, a la seva cambra.

Jaume obre la porta de la cambra comtal, tot empentant al sentinella que la custodia.

—Oh, mia domna, perdoneu-me per la meva malaptesa i desatenció. En cas d’haver-ho sabut abans, faria dies que estaria ací amb vós.

El rei Jaume ha vingut directament de la batalla, brut amb la pols del camí, tot fent pudor a suor i sang. Ell mai es rentaria ni perfumaria, com fan els infidels per resultar més agradable a la seva dama.

            —Veniu. Veniu ací, al meu costat. No m’importa que m’embruteu. No sabeu com us he enyorat, senyor meu.

            Jaume i Aurembiaix es besen amb passió.

            —Atureu-vos, senyor. Penseu en el benestar del vostre futur fill.

            —Molt em costa d’obeir-vos, del gran desig que de vós en tinc.

            —Mon cor, sigueu pacient. Temps tindrem.

            Jaume assenteix, agafant les mans de la comtessa entre les seves.

            —Senyor meu, no us ofengueu pel que us he de dir. He sentit que voleu tornar a presentar batalla al rei sarraí de Peníscola. Escolteu-me, deixeu estar aquestes terres del sud i les illes. Aquests sarraïns són febles, no són cap perill per la cristiandat. Primer, hem de ser més forts nosaltres. Mireu cap al nord, que és on hi ha el veritable perill.

            —Què voleu dir, senyora?

            —Que el nostre afany s’ha de dirigir a recuperar l’hegemonia, malauradament perduda pel vostre pare, a Occitània. Hem d’aliar-nos amb els albigesos, fent front als francesos; conquerir el Comtat de Foix i el Bisbat d’Urgell amb les Valls d’Andorra. I després, mirar cap a l’oest, cap al Regne de Navarra. Sanç, després de perdre Guipúscoa, Àlaba i Biscaia a mans de Castella, serà presa fàcil.

            —Però això, senyora meva, reforçarà Castella.

            —No, perquè els Lara, la meva família materna, ens ajudaran a establir una aliança amb el rei Ferran de Castella. A més, no oblideu que Ferran i vós sou cosins! D’aquesta manera, més tard i sense tant d’esforç, podrem recuperar els territoris del sud que ara estan en mans dels sarraïns. Sotmetent-los a vassallatge a ells i als castellans!

            —Però, i què em dieu de la família del vostre anterior marit, els Pérez de Castro? No s’oposaran a aquesta aliança?

            —No, ells no tenen cap influència amb Ferran. Per ventura, senyor meu, posen ells algun impediment en què vós us estigueu separant d’Elionor?

            —No, cap, senyora meva.

            —Doncs aquest és, el mateix sentiment que tenen els Pérez de Castro.

            —Sou tant intel·ligent com bella, Aurembiaix —li diu el rei, besant-li les mans.

            —Sabeu què em faria molt feliç? Esposar-me amb vós, abans que el nostre fill vingui al món.  

            —He demanat a l’arquebisbe de Tortosa que intervingui amb Roma per agilitzar la meva separació d’Elionor. —S’afanya a contestar-li el rei Jaume.

            —Me n’alegro de sentir aquestes paraules. Però us he de demanar una altra cosa: m’heu de prometre que mai dividireu el nostre regne entre els nostres fills. Nomenareu un únic hereu. Aquesta haurà d’esdevenir llei política i sagrada per a les futures generacions del nostre reialme. Si volem ser forts i convertir-nos en un regne sòlid, compacte i indestructible, hem de mantenir la seva unitat per sobre de tot i per sempre.

            —No només us ho prometo, senyora meva, sinó que, ací i ara, ho juro, davant de vós i de Déu. Demanaré al meu notari que ho transcrigui en document oficial i que les Corts ho ratifiquin com a llei irrenunciable i perenne.

                                      ∞∞∞∞∞∞∞∞∞∞∞∞∞∞∞∞

           I així va ser. Generació rere generació, el regne es va mantenir unit. Per sort i honra de tots els catalans. Més tard, va esdevenir nació i finalment república.

            Com cada Diada Nacional, a Balaguer, des del Palau de la República, el president de Catalunya s’adreça a tots els conciutadans per desitjar-los una feliç Diada. Ciutadans d’arreu del nostre gran país Català, d’est a oest i de sud a nord (des de l’Alguer, Nàpols, Catània i Palerm; passant per Barcelona, Girona, Lleida, Tarragona, València, Múrcia, Palma, Toledo, Salamanca, Lleó, Granada, Còrdova i Sevilla; fins a Pamplona, Sant Sebastià, Bilbao, Andorra la Vella, Perpinyà, Foix, Albi, Tolosa, Montpeller, Marsella, Bordeus, Orleans, Lió i París; entre altres ciutats) l’escolten.

La visita al museu The Cloisters s’està a punt d’acabar, quan la guia ens informa que ara passarem a la sala on es conserva el sepulcre de la reina Aurembiaix.

—Bernat, Bernat, que la guia ens crida! —exclama la Judith, que té les seves mans entre les del seu acompanyant, que està totalment entotsolat escoltant-se a si mateix.  

—Què?... Què dius?... Ah bé... anem, anem.

Tot el grup, la Judith, en Bernat i jo inclòs, som davant del sepulcre de la gran reina catalana. Amb ella va començar tot.

—Mira Bernat, que hi diu a la cartel·la de sota el sepulcre.

“Els ciutadans de la república Catalana en commemoració del 8^e centenari del naixement de la nostra gran reina Aurembiaix. Nova York, 1996.”

—Vinga, vinga, Bernat que l’autocar està a punt de sortir cap a l’hotel. Eh! Tu també. On t’havies ficat?

—No m’he mogut del vostre costat en cap moment —li contesto.

—Mira que n’arribes a ser de discret. Que diferent que ets del teu amic —em diu rient la Judith—.

EPÍLEG

En arribar a l’hotel, passem tots a la sala on habitualment esmorzem. Han col·locat una pantalla gegant i tot de cadires.

            La Judith s’ha assegut al mig, entre en Bernat i jo. Tots tres estem molt atents al discurs, que, com cada any, amb motiu de la Diada Nacional adreça el nostre president a tots els catalans. 

“Ciutadans de la gran república Catalana, com cada any, m’adreço a vosaltres, des de Balaguer, capital de la república, per desitjar-vos una bona Diada. I, aquest, l’any del vuitè centenari del casament dels nostres grans reis: Jaume i Aurembiaix, encara més. Des d’aquell gloriós dia, generació rere generació, el regne es va mantenir unit, per sort i honra de tots nosaltres, els catalans. Més tard, va esdevenir nació i finalment aquesta gran república. Una catalanitat que des de l’Alguer, Nàpols, Catània i Palerm; passant per Barcelona, Girona, Lleida, Tarragona, València, Múrcia, Palma, Toledo, Salamanca, Lleó, Granada, Còrdova i Sevilla; fins a Pamplona, Sant Sebastià, Bilbao, Andorra la Vella, Perpinyà, Foix, Albi, Tolosa, Montpeller, Marsella, Bordeus, Orleans, Lió i París ens uneix a tots. Molt Bona Diada a tots i totes!”

            Acaba el discurs, en Bernat s’alça i aplaudeix. La Judith i jo menys entusiastes, si bé aplaudim,  continuem asseguts.

            —Encara no m’has dit com et dius —em pregunta la Judith.

            —Carles Puigdemont, pel que et convingui.