Relat de Nadal III

Carme Espinet

El pessebre

─Falta molt?

Anaven caminant per Natzaret una parella de pastors acompanyats

per un adolescent que tant se li en fotia arribar a Betlem. Els hi

havien dit que allí havia nascut algú tan important que canviaria les

seves vides i que, gràcies a Ell, algun dia plourien peixos i dels

arbres creixerien pans que es multiplicarien abans de caure al terra.

─No siguis impacient, Rabadà; segons un profeta de confiança

anem més enllà d’aquella duna on es veu una palmera. Veus

aquella dona rentant la roba a la vora del riu Jordà?, anem a

preguntar-li si sap on és.

La dona que rentava la roba els hi va fer entendre, per signes, que

no els entenia, el seu arameu era massa tancat.

─Tinc ganes de cagar, aquets dàtils em fan venir ganes de fer de

ventre ─digué el Rabadà─, ho faré darrera d’aquells matolls. Qui son

aquella gent que es veu a l’est?

Molt en darrera es veia una comitiva de gent important. Tres d’ells

muntaven en camells de primera gama i la seva vestimenta era

pròpia de la reialesa. El membres del seu seguici anaven a peu i

també se’ls veia molt mudats.

─Collons, Melcior, creia que era més a prop. No sé com pots dur

aquest ritme amb lo vell que ets! ─remugava el rei Gaspar.

─Jo vell?, ho dius per la barba blanca, pel-roig gandul?, només em

fan mal els ronyons per culpa d’aquest camell que té els geps mal

parits. Orient és molt gran. Veieu aquella estrella mes gran que les

altres?, doncs és a sota on anem.

Al rei Baltasar se’l veia com un gínjol. Es posava dret entre els geps

del seu camell, xiulava i pentinava amb els dits els seus negres i

arrissats cabells per anar ben arreglat. Era alegre i presumit de

mena.

─Camarlenc!, vigila amb el meu present que per allà es veuen uns

desgraciats que porten ovelles a collibè. No sigui cas que ens

atraquin ─cridà el rei Melcior.

─Mira que ets garrepa, només portes or! Baltasar i jo duem

espècies que són molt més valorades avui dia! ─va dir el rei

Gaspar.

***

─A quina merda de cova m’has portat, Josep? És plena de bèsties

menjant palla. Què podem fer servir que faci de bressol del nostre

fill? ─diu Maria abraçant el nadó embolicat amb quatre parracs.

En Josep posa els ulls en blanc mentre pensa: El nostre fill?, d’ella

sí que ho és perquè són pastats; però la història de l’àngel i del

colom... Vés a saber...

─Posem-lo aquí en aquest petit pessebre. El bou i la mula li

donaran escalfor amb els seus bafs.

─No et fa vergonya, Josep?, un fuster d’ofici com tu, amb quatre

fustes d’aquesta palmera podries fer un bressol.

***

Els primers en arribar van ser els pastors. Se’ls hi havien afegit uns

quants més perquè una gran estrella es va posar miraculosament a

sobre de l’establia il·luminant tot el firmament.

─Ja hem arribat, som els primers! ─va dir content en Rabadà

deixant al terra el sarró i la seva ovella─. Aquesta estrella és de fiar,

ens ha guiat perfectament. Apa, som-hi... a adorar!!!