Relat de Nadal I

Vicenç Amorós

Depredadors i feres salvatges d’un Nadal qualsevol

Personatges (per ordre de menció)

Juanjo: marit de l’Àgueda

Àgueda: filla gran d’en Manuel i la Magda

Càndida: filla petita d’en Manuel i la Magda

Magda: Mare i esposa d’en Manuel

Manuel: Pare i marit de la Magda

Pep: fill gran (hereu) d’en Manuel i la Magda

Montse: filla mitjana d’en Manuel i la Magda

Jordi: marit de la Montse

Ramona: cuinera

Sebastià: mosso vell

Joan: mosso jove

Eva: minyona

                                                            1

Acaben d’arribar. Fa estona que ja és fosc –l’horari d’hivern es fa notar–. Venint amb el cotxe, com de costum, s’han discutit.

            –Bona nit, sogra –li diu en Juanjo, entrant a la sala i fent-li dos petons, un a cada galta, mentre ella resta tota tibada. L’Àgueda s’ha quedat a baix guardant els regals de Nadal –no vol que es trenqui l’encant, vol sorprendre’ls, sobretot a la germana petita, la Càndida–. La Magda (com li agrada que li diguin, mai ha suportat el seu nom sencer) pels seus seixanta anys es manté prou bé –encara fa goig i fa tombar més d’una mirada–; enrere queda aquell temps de flirteig i potser alguna cosa més, amagats als ulls dels altres fins que ell hi va posar distància –atret, ben segur, per alguna altra fragància, més fresca i juvenil.

            –Hola, “marona” –diu l’Àgueda, molt afectuosa, que se li penja del coll i l’abraça; té els ulls envermellits (“deu haver plorat..., aquest haurà tornat a fer-ne de les seves” –pensa la Magda).

–Hola, Àgueda. Hi havia molt trànsit, oi? Aquests dies són terribles, ja se sap, la gent va amunt i avall... –li diu, desviant la mirada, perquè no vegi que li ha vist els ulls, i responent-se a ella mateixa.

–Sí, però bé, bé... –contesta, volent mostrar una energia que no té (li ve al cap la discussió, i se la vol treure del cap: vol oblidar-se’n).  On són els homes de la casa? –li pregunta, canviant de tema.

–Ton pare i en Pep estan, com sempre, a les caves, no troben mai l’hora de tornar. Aquest any la verema va anar prou bé, hi ha molta producció, segons diuen, i no es lleven la feina dels dits. Però... sembla que sento al pare...

En Manuel acaba d’entrar a la sala, sol, sembla cansat, però en veure la filla –redreça les espatlles i mira de fer bona cara, com traient-se el cansament de sobre– se li acosta i li fa dos petons.

–Com estàs, pare? Diu la mare que teniu molta feina?

–Sí, ha sigut un bon any, bon raïm i bona collita; estem treballant de valent amb els enòlegs, hem de fer el millor vi i el millor cava... Els mercats estan molt difícils, sobretot l’americà i, per tant, no ens queda més remei, que mirar al mercat interior. Ton germà està capficat en què si volem mantenir preus hem de competir per qualitat. S’ha quedat, encara una estona, treballant amb un dels enòlegs. Les bones anyades no surten soles. I tu, com estàs? Com us va al despatx amb el nou projecte? Vaig llegir al diari que serà una obra faraònica, de gran envergadura...  –L’Àgueda és arquitecta i és sòcia, amb dos arquitectes més i una dissenyadora, d’un gabinet de renom a la ciutat al que no li manquen els projectes.

–Sí, estem tots, també, molt enfeinats... A part del projecte en si, amb la paperassa, els permisos... Ja saps com són aquestes coses quan fas feines per l’Administració, –li respon, desganada, amb poques ganes de parlar de res (vol oblidar, però no pot)... té altres cabòries al cap, ara mateix. 

–En aquest país, la burocràcia se’ns menja, per més que als polítics se’ls hi ompli la boca dient que alleugeraran els tràmits i ho faran tot més fàcil i senzill. Però, millor deixem-ho estar... –no vol tocar el tema, sap que pot ser polèmic, amb el gendre ficat, fins al moll de l’os, en un partit polític, des de fa anys, i ara regidor de l’Ajuntament, encara que sigui d’una ciutat petita de segona fila... i sabent que en Juanjo té tantes ínfules–. Potser la Montse us podria donar un cop de mà, ja saps, un bon contacte pot ajudar a resoldre, de cop, assumptes que porten temps encallats. –Però ella no pensa pas demanar-li res a la germana, se l’estima sí (li ve el record de quan eren petites, i més, d’adolescents... i confidents)–; però, des de fa ja un temps, després de casades i sobretot ara, quan la veu amb els dos petits...  sent aquella pàtina d’enveja, que no voldria tenir, però que té.

Precisament, acaben d’arribar la Montse, en Jordi i els seus dos fills –el gran de tres anys, que és un belluguet, i el petit, amb només sis mesos, dins del cotxet–.  La Montse és advocada, va fer oposicions poc després d’acabar la carrera i té un bon càrrec a l’Administració.  S’abracen i es besen amb els pares i la germana.

On és en Juanjo? Ha desaparegut d’escena... Després de saludar la Magda ha pujat amb les maletes, escales amunt (empès per una estranya pressa), cap a l’habitació –que havia sigut la de soltera de l’Àgueda–. Just al costat, hi ha la sala de jocs i sent a la Càndida –la cunyada petita, que té un grau greu de discapacitat intel·lectual, de només catorze anys, però, que està molt crescuda– amb la seva xarrameca, repetitiva i incansable. Deixa les maletes a l’habitació i entra, directe, a la sala de jocs. La Càndida se li tira al coll i comença a ensalivar-lo i petonejar-lo. Ell, com sempre, li ha dut caramels –que tant li agraden, però que no li deixen menjar–, tanca la porta, que trava, tot col·locant-hi una cadira al davant, i li fa “xst”, posant-se el dit davant de la boca...

La Ramona –la cuinera que fa quasi quaranta anys que serveix a la casa– ho té tot preparat des de fa setmanes. Ja va encarregar els galets i tots els ingredients per fer la sopa com cal, i el gall d’indi (amb tot el que ha de portar el farcit) pel dinar de Nadal de l’endemà; el pica-pica, les postres i els torrons són cosa de la senyora. Dels vins i el cava se n’encarrega el senyor. El sopar de la Nit de Nadal, acostuma a ser més lleuger, com és tradicional a Catalunya, que després s’ha d’anar a Missa del Gall.

Com cada any, tota la família passarà aquesta nit i l’endemà plegats. A la casa hi ha habitacions de sobres. És una casa pairal del segle XV, que, tot conservant els seus elements arquitectònics més tradicionals, té totes les comoditats –l’Àgueda, empesa pel seu pare, es va encarregar de rehabilitar i redissenyar els interiors–. De mantenir el jardí, que envolta la casa, se’n cuida en Sebastià, el mosso de tota la vida –solter i sense família coneguda–, que dorm en una petita cambra recondicionada on abans hi havia les corts dels porcs, el corral de les gallines i les gàbies dels conills. Ell també té cura de les quadres, ara decadents, només amb una egua –que de tant en tant munta el senyoret– i dos ases velles –que les tenen, gairebé, més per “decoració” durant les visites guiades que es fan a les caves i les vinyes–. El conjunt de la finca consta, a més a més, de la casa, el jardí, les caves (que són la joia de la corona, modernitzades a l’interior, però conservant l’arquitectura externa original) i les vinyes (distribuïdes en diversos sectors, segons varietats i antiguitat: ceps joves o vells), d’un bosc (sobretot de roures, alguna alzinera, bedolls i boixos). En total cinquanta hectàrees. El personal de servei el formen a més a més de la Ramona i en Sebastià, un mosso jove, en Joan, que ajuda al Sebastià i la minyona, L’Eva. Abans, en èpoques millors, tenien dues minyones i una majordoma. Ara l’Eva ha de tenir cura de tot: netejar, rentar la roba, fer els llits, endreçar, servir a taula i, quan cal, ajudar a la cuina. És una noia jove, ni molt ni poc agraciada, amb el cap ple de pardals i, a vegades, una mica esbojarrada.

Són les nou del vespre, la taula està parada i tot preparat pel sopar. Fa un quart que ha arribat en Pep; l’hereu, el “senyoret” com li diu el servei. Solter i sense compromís, de tarannà, més aviat tímid i reservat, sol passar desapercebut a les noies, malgrat que ha tingut alguna amiga, però mai res de seriós. Va començar Dret, empès per la pressió familiar, però no va passar de segon...  Acaba de fer els trenta-cinc i des d’en fa cinc (quan en Manuel va fer els seixanta-cinc) que porta les regnes del negoci –fa el que li agrada i se’l veu satisfet ... i els pares n’estan orgullosos, encara que el voldrien emparellar: pateixen per l’esdevenir de la nissaga–. Ha pujat directament a dalt per canviar-se –seguint la tradició familiar, fan honor al sopar de la Nit de Nadal, mudats i lluint les millors gales–. Tan aviat acabi el sopar, agafaran els cotxes per anar a l’església a sentir la Missa del Gall, on es trobaran amb altres productors, comerciants, prohoms i famílies benestants de la comarca, i no és qüestió de quedar malament. La seva habitació està al costat de la sala de jocs, on la Càndida sembla molt enrabiada, no para de plorar i donar cops. Per l’intèrfon avisa a la mare.

–No ho entenc, ha estat tot el dia bé, la mar de contenta, no sé què li ha agafat ara?! –diu La Magda–. Em quedaré amb ella fins que l’Eva hagi servit el sopar i pugui pujar i em reemplaci...

Són tots a taula, només falta la mare, esperant que l’Eva els  serveixi. La Ramona ha preparat un sopar lleuger: patates i cebes al caliu i escalivada d’entrant i, després, filet de llobarro a la planxa. L’Eva està a punt d’agafar les safates amb l’entrant, quan la Ramona se la mira i pensa: “aquesta fresca es pensa que ensenyant la pitrera seduirà a aquest que porta més hores de vol que un pilot d’Iberia”; així, que li etziba:

–Apa, nena, corda’t els botons de la brusa si no vols que et surtin els pits per dalt quan serveixis a taula! –L’Eva enrojolada es corda la brusa i surt de la cuina–; quan tornis, ja pots pujar cap a dalt perquè pugui baixar la senyora, jo ja m’encarrego de servir el peix i les postres –li diu, per treure-la d’allà.

La Magda ja és a taula amb tots els altres. En Pep es lamenta de l’augment de la població de senglars, ni el “Pastor”¹ que han instal·lat els suposa cap entrebanc per entrar a les vinyes i destrossar-ho tot.

–Més d’un kilòmetre de filat elèctric: un munt de diners gastats per res! Espero que, ara sí, amb la introducció del llop, això s’acabi! Ja fa un mes, segons els Rurals, que van deixar una parella d’adults, mascle i femella, al bosc. Aviat s’hauria de notar... –diu en Pep, amb la veu una mica més alta del que és habitual en ell–. Canviant de tema, recordeu què explicaven els padrins de la Nit de Nadal en aquesta casa?

–Què explicaven? –pregunta en Juanjo, encuriosit.

–Doncs, que segons una antiga llegenda, el fantasma d’un avantpassat visita la casa aquesta nit –li respon en Pep.    

–Ximpleries! –exclama en Juanjo.

–Sembla que a un avantpassat, fa molts i molts anys, el van desheretar, per no sé quines raons, i el van obligar a marxar de casa, precisament la Nit de Nadal. I pel que sembla, va vagar pel món amb molt d’infortuni. Com és natural, ell no s’ho va prendre gens bé.  Des d’aleshores, que cada Nit de Nadal, venjatiu, torna a casa, a aquesta casa, que considera seva –continua explicant en Pep.

–Sí, així és. Aquesta llegenda ha anat passant de generació en generació –diu en Manuel, reblant el clau.

–Ha, ha, ha... ximpleries! – torna a exclamar en Juanjo, rient-se’n del cunyat i del sogre.

–Doncs, faries bé de creure-ho... jo me’n guardaria prou de riure’m de les llegendes i tradicions ancestrals, no fos cas...  –diu en Pep, ara, tot seriós, deixant la frase inacabada i mirant-se de fit a fit en Juanjo.

Tant la mare, com les germanes, es miren estranyades, per la manera, gens habitual en ell, de com en Pep ha contestat; però callen, millor no ficar-hi cullerada, no sigui cas que en surtin escaldades.

El sopar transcorre amb les fanfarronades d’en Juanjo: que si ara a l’Ajuntament faran unes inversions milionàries en obra pública de les que se’n parlarà; que si gràcies al seu partit s’ha fet això i allò, i, també, gràcies, és clar, a la seva intervenció; que si s’ha de tenir molta més mà dura i agafar el “toro” per les banyes i no contemporitzar..., i els silencis dels altres.

S’ha fet ja l’hora d’anar a Missa del Gall –com que el temps els apressa, fan cagar el tió, sempre, l’endemà després del dinar de Nadal–, deixen a la Càndida –que ja està més tranquil·la– i als nens a cura de l’Eva, agafen els cotxes i cap a l’església “falta gent”!...

Ja fa una estona que han tornat. L’Àgueda s’ha adormit. Sense els somnífers que pren des de fa temps, no dormiria. Primer no volia, però ara s’hi ha acostumat i dorm com un tronc i d’una tirada. En Juanjo aprofita l’avinentesa per fer una visita a la cambra de l’Eva.

És a dalt, a les golfes, on estan les habitacions del servei i tot és molt més vell i rústic que a la resta de la casa –aquí no hi va arribar la mà de l’Àgueda–. Hi ha dues estances, sense portes i amb un finestral a cada una que dona a la façana posterior de la casa, plenes d’andròmines i trastos vells; i sis habitacions, de les que, ara, només dues, estan ocupades: on dormen la Ramona i l’Eva –per sort ben separades, així els roncs de la Ramona no destorben l’Eva–; i, al fons, un petit bany amb dutxa. Per arribar-hi s’han de pujar unes escales d’esglaons alts i desgastats (s’ha d’anar amb compte, si no corres el perill de relliscar, per això a les parets hi ha una barana de ferro). A dalt, al replà, hi ha una porta feta de taulons de fusta vella amb reblons de ferro (com aquelles dels castells) que separa les escales de les golfes. Té un pany per a una clau d’aquelles grosses de ferro, però que mai hi és, i una maneta com de llautó (que no s’avé gens amb la porta) per obrir-la des de fora, des de l’escala i per dins, des de les golfes. Entra, sense picar, a l’habitació de l’Eva, que sembla esperar-lo. Està al llit, mig incorporada, recolzada amb els coixins i amb els botons de dalt de la camisola descordats... Només té ulls per ell des d’aquell primer dia que el va veure. El va trobar encisador, tan “guapo” i ben plantat –tan diferent d’en Pep–, que la va captivar només mirar-la. Es creu tot el que li diu: les promeses, les mentides i les falses esperances, però avui li ha de dir una cosa important.

–Saps, l’última vegada que ens vam veure... –comença a dir-li ella, apartant-se una mica, com invitant-lo a seure al seu costat, amb una veu suau i mig apagada.

–Sí...? –inquireix ell, dempeus, davant d’ella i pensant: “per on em sortirà aquesta ara”.

–Doncs... que fa sis setmanes que no em ve –li diu ploriquejant.

Passen només uns segons abans que li respongui, però a ella se li fan eterns...

–Bé, ja trobarem una solució –li diu, encara palplantat i sense moure’s, ni fer cap gest d’apropament...

–Què vols dir?! Quina solució?!

Ara sí, s’hi apropa, i, com sempre, l’intenta, melosament, enredar amb mentides i mitges veritats. Però aquesta vegada és diferent.

–Marxa! Surt de la meva habitació! No et vull veure més! S’aixeca, d’una revolada, i li planta una plantofada a la cara: “plam”. Ell s’encén, li tornaria, però fa el que li diu i surt de l’habitació (temorós que li munti un escàndol); tan bon punt surt, ella tanca la porta d’un fort patac.

Quan és a fora, passen només uns segons... i sent un soroll: “nyec” “nyec”... i s’obren de cop les finestres de les dues estances que donen a la façana posterior. Entra un fort vent i un soroll com si inflessin i desinflessin alguna cosa: “fsss” “fsss”..., i després se senten uns sorolls esmorteïts com d’arrossegar algun objecte pesat: “plaf” “plaf”, i donant cops: “cras” “cras”... “xac” “xac”... “Potser són unes cadenes" –pensa– i, ara, més sorolls, que es repeteixen d’una manera constant: “tric-trac”... Tot això dura, potser, un parell de minuts, però a ell, li semblen una eternitat. De sobte, els sorolls paren i alguna cosa voleia, com un llençol amb una llum interior groguenca... mentre està voletejant, torna, una altra vegada, el soroll d’inflar i desinflar: “fsss”, “fsss”... De cop li ve com un flaix, recorda el que li ha dit el cunyat del fantasma de l’avantpassat, i corre cap a la porta de fusta, però: oh, sorpresa: és tancada!!! Continua el llençol il·luminat i el soroll constant, que, ara, se li fa insuportable... comença a notar una suor freda, està tremolant... tot d’una, el soroll para en sec... i se sent, de nou, un “nyec”, “nyec”, com d’alguna cosa que s’obre, que ve d’una de les estances –li sembla–... Està tot en una penombra densa, és com una boira espessa..., va cap a l’estança, d’on creu ha sortit el soroll... i veu, darrere d’un cavall de cartó vell, descolorit i sense orelles, una trapa aixecada. Va cap allà i veu unes escales de fusta que baixen, i en una de les parets un cresol d’oli (d’aquells que s’utilitzaven quan encara no hi havia electricitat) i un encenedor al costat (és vell i gastat, brut de terra, sembla com si algú se l’hagués descuidat allà)... prova d’encendre el cresol amb l’encenedor... ho aconsegueix... baixa les escales de tres en tres –li sembla que no s’acaben mai–... Finalment, arriba a l’últim tram... i arriba a un passadís funest, de parets de roca ennegrida i un terra fangós. Corre i corre... rellisca, cau, s’aixeca... torna a córrer, torna a relliscar i a caure... Això dura uns minuts, que se li fan hores. Està tan esgotat que es deixaria caure a terra al mig del fang. És llavors quan li venen a la memòria els seus orígens: “d’on vinc jo?” –es pregunta mentalment –: uns pares que no va conèixer, l’hospici, més tard l’internat i després aquella família d’acollida, bona gent, sí, que tan bé el van tractar, però que tan malament els va correspondre... però, tant es val, el fi justifica els mitjans... i gràcies a la seva “planta” i la seva audàcia ha arribat on és ara... No, no sent cap penediment: li venen aquells records de pobresa, els pobres li fan fàstic! “No, no fora!” –crida, i mira de foragitar aquests pensaments que el neguitegen–, ara, només pensa a sortir d’aquest túnel infecte, com sigui!  Tot el que té, tot el que ha aconseguit, no se li pot escapar! –o sí–.

Va ser quan en Manuel es va jubilar, que li va explicar al seu fill el secret del passadís soterrani, tancat i clausurat durant dècades, i que en el passat havien fet servir els seus avantpassats en diverses ocasions sempre per fugir: dels francesos, dels carlistes o dels feixistes. El passadís dona directament al bosc, on ara, la parella de llops que els Rurals han introduït –diuen que són depredadors naturals dels senglars– comencen a fer-ne de les seves, mentre procreen i es multipliquen, ataquen, maten i devoren tot el que troben.

                                                            2

Manats pel senyoret, mentre posaven les estaques i el filat del “Pastor”, van desbrossar la part del bosc que tapava la sortida –tants anys de deixar créixer la malesa havien fet que l’indret esdevingués inaccessible–. Avui, aprofitant aquests dies de menys feina, entre Nadal i Cap d’Any, en Sebastià i en Joan fan neteja del magatzem i endrecen les eines. Porten un carretó amb la desbrossadora, el ventador, una càmera vella d’un pneumàtic de bicicleta, una manxa, un carrau² , pots de fum negre³ ,unes borrasses que algun dia van ser blanques, un fanalet de llum groga, unes cadenes i no sé quantes coses més.

–Aquest any l’amo ha estat generós amb les estrenes, eh? –diu en Joan.

–Sí, molt, els extres sempre es paguen bé! –respon, en to irònic, en Sebastià.

                                                             3

Som a finals de març, han passat quasi tres mesos des de Nadal. L’Àgueda té per costum preparar-se un cafè, només llevar-se. –Des de fa una temporada dorm molt millor i ja no necessita somnífers– i encén la ràdio: “Últimes notícies: s’acaben de confirmar les sospites d’un nou cas de corrupció en el partit dels (...) Ahir els Mossos van entrar a les dependències de l’Ajuntament de (...) els documents confiscats confirmen el cobrament de comissions per adjudicacions d’obra pública de Juanjo Asmodeo (...), que es troba desaparegut des del dia de Nadal de l’any passat (...) Se sospita que hagi fugit a l’estranger, a algun país sense tractat d’extradició, i que els diners estiguin en algun paradís fiscal.” –uns segons de música separa les notícies– “(...) la població de senglars s’ha reduït quasi un 20%, des de la introducció del llop, com el seu depredador natural, la tardor passada (...) s’espera que en el transcurs dels mesos s’arribi a reduir a més de la meitat, segons ens ha informat el Departament d’Agricultura.”

                                                            4

Arriba el dia de Nadal de l’any següent, i com de costum, són tots a taula, esperant que la nova minyona els serveixi els entrants. La Magda (Magdalena, com li agrada dir-li, ell, en l’intimidat, encara que ella arrufi el nas) i en Manuel –estan tan cofois, que no caben a la seva pell, amb el nou net, que no per inesperat ha sigut molt benvingut, a més estan ansiosos, de començar aquest creuer que els durà pel Mediterrani i l’Adriàtic tot celebrant els quaranta anys de casats–; l’Àgueda – se sent feliç d’haver fet realitat el seu projecte, que ha estat proposat com a premi d’arquitectura de l’any–; la Càndida –que, d’ençà que va a un centre especial per discapacitats psíquiques, ha millorat moltíssim, encara que, com és natural, no calla, però està sempre contenta–; la Montse i en Jordi –discrets, com de costum, i sempre a l’aguait dels seus petits– i naturalment en Pep i l’Eva –estan, com en un núvol, molt encaramel·lats i feliços amb el seu nadó.   

(1)  Tancat elèctric per impedir el pas del bestiar i animals salvatges.

(2)   També s’anomena carra(n)c o carra(n)ca o xerrac. Consisteix amb un mànec que passa pel centre d’una roda dentada (...) quan es fa voltar produeix una successió de sons molt curts. (Adaptat de la Viquipèdia)

(3)  Es poden adquirir a qualsevol tenda de pirotècnia, n’hi ha de diferents colors (negre, groc, vermell...) i duren uns 90 segons.

Raó d’alguns noms

Àgueda: “Àgata de Sicília o Àgueda (...) morta a Catània com a màrtir durant els primers temps del cristianisme. (...) Considerada patrona de les dones, moltes poblacions fan festes en honor seu. (...) Durant aquestes festes, les dones gaudien de plena llibertat i tenien el dret de prendre iniciatives sexuals o agressions envers els homes (...)” (Viquipèdia)

Càndida: El nom de Càndida prové del llatí Candidus que significa blanc, pur, brillant, immaculat...

Magda (Magdalena): Maria Magdalena, mite històric, considerada com: “pecadora”, “dona adúltera” o “prostituta”... però que després es retirà al desert per fer penitència...

Manuel: Variant del nom Emmanuel, que significa: Déu està amb nosaltres. Es considera que les persones anomenades així tenen una personalitat bondadosa. (Adaptat de la Viquipèdia)

Pep: És el diminutiu o hipocorístic català més comú de Josep, el qual prové de l'hebreu Yosef ("Déu afegirà"). En el català, els hipocorístics solen formar-se agafant la síl·laba final del nom, sent Josep reduït a Pep. Està estretament lligat a la tradició cristiana, específicament a Sant Josep (pare putatiu de Jesús). (Adaptat d’IA)

Eva: Fou enganyada per Satanàs que la seduí disfressat de serp. 

Asmodeo: “Asmodeu, altrament Asmodai, és segons la Bíblia, un dels noms del dimoni...” (Viquipèdia)