Relat de Nadal II

Conxita Espinet

És el Nadal, home!

En Joan i la Teresa estan arribant a Barcelona en el seu

Seat, de tornada de les vacances d’estiu a la Costa Brava, que han

allargat fins a començar la tardor.

—Au, tornem-hi, ja som a casa un altre cop —diu en Joan amb veu

resignada—. Ara ens tocarà la feina d’anar a buscar els néts a

l’escola, què pesat se’m fa... com si a Sant Antoni de Calonge no

n’haguéssim tingut prou, tot juliol, agost i mig setembre distraient-los

a la platja amb els flotadors i fent castells a la sorra...

—Ai Joan, no exageris, si són tan bonics, en Jan i en Max, i la

Núria, un cel...

—Mira, nena, jo estimo molt els nostres néts i la nostra néta, ja ho

saps, però nosaltres dos ja som grans per encara haver d’anar

entomant obligacions. Que no ens vam haver de pagar un cangur

per a les nostres filles quan eren petites i tu i jo treballàvem com a

bèsties? Doncs ara els tocaria a elles fer el mateix, collons!

—Ara els costa més guanyar-se la vida, home... tot s’ha apujat molt.

* * *

Ara ja no era que en Joan portés malament haver d’assumir

responsabilitats amb els seus néts; simplement, no duia bé,

l’amoïnava fins a l’obsessió, que ell i la Teresa, cadascun ja amb els

setanta i tants a l’esquena, haguessin de preparar el gran dinar del

dia de Nadal a casa seva. Des de finals de novembre, quan a

Barcelona s’encenien tot de lluminàries als carrers creant un

descarat ambient de festa obligatòria, començava el seu neguit.

L’exasperava veure a l’horitzó les festes de Nadal. Després, encara

per la Puríssima, el treia de polleguera veure com les places de la

ciutat quedaven ridículament guarnides amb ximpleries com cèrvols

o camells lluminosos i, al costat, una fira d’atraccions per a infants

que no feien sinó gastar diners als avis per entretenir els néts a

la sortida de l’escola i augmentar el soroll del trànsit rodat. Tot

aquell devesall de llums i de sorolls era, en Joan no en tenia cap

dubte, un reclam de l’alcalde per tal d’incrementar encara més la

sobrecàrrega turística de la ciutat. Vaja: que no li agradava gens

“l’esperit del Nadal”.

—Mira què he trobat —va dir-li un dia de primers de desembre a la

Teresa, mostrant-li unes ofertes de viatges turístics a l’estranger—. Què et sembla si tu i jo ens en anem a Dubai a passar-hi els Nadals?

—Au va, Joan, no diguis ximpleries, que ja prou feina tinc a a fer

els preparatius pel dinar de Nadal! I té, agafa la llista de tot el

que has de comprar al Bon Preu per a l’aperitiu, vés-hi abans no

s’encareixi tot, com passa cada any. I no facis curt, eh?, que

enguany serem nou a dinar, hi he convidat també l’Àngels, la nostra

consogra; la pobra, no aixeca cap d’ençà que va quedar vídua; no li

farem el lleig de deixar-la sola en un dia com aquest.

“Vinga ja! Una més a taula!” va pensar ell, i allò va ser la gota que

va fer vessar la paciència d’en Joan.

—I jo, que no hi entro, en els teus comptes, Teresa? —va protestar

alçant la veu tot enfadat—. Que no ho saps, tu, la meva muller, que

jo, el teu marit, odio els Nadals, i cada any que passa els odio més?

Ah, és clar... això a tu tant se te’n fot, com a tots vosaltres, les teves

filles, els teus gendres i els teus tres néts, i ara la teva consogra, i

d’aquí a poc en tindrem alguna altra. Jo sóc aquell que ha

d’aguantar tots els pals, m’agradin o no. Doncs saps què et dic?

Que ja n’estic fins al capdamunt, del Nadal i de tots plegats, collons!

Ja t’ho faràs tu tot, si tant t’agrada!

I va sortir de casa donant un cop de porta i deixant la Teresa

ben enfadada.

Des d’aquell dia, les discussions entre en Joan i la Teresa

eren cada cop més freqüents. Qualsevol futilesa era motiu de

discussió, així que durant el dia evitaven trobar-se junts a casa gaire

estona. A les nits, ell dormia malament, i li costava agafar el son al

sofà-llit de l’habitació dels convidats a on s’havia traslladat, un sofà

amb doble somier que havien comprat temps enrere per si algun dia

calia, pel que fos, que alguna filla els deixés els néts a dormir.

Als matins es llevava tard i, per evitar més ensopegades amb

la Teresa, que ja anava prou de corcoll comprant tot el que li feia

falta pel dinar de Nadal, cuinava ell, un plat d’espagheti i alguna

carn a la planxa.

Als vespres, a en Joan només li faltava trobar-se tot aquell

excés de lluminària que guarnia els carrers de Barcelona quan,

per fer una mica d’exercici, sortia a mitja tarda, ja fosc, a caminar.

“Putos” Nadals..., es deia mentre dubtava quins regalets triava per

als seus néts per a la Nit del Caga Tió: un tionet de pacotilla

comprat als Encants, no el robust tronc d’un arbre talat a la vora del

riu a Lleida; un arbre mort, aquell sí, de vellesa natural, un veritable

tronc que, empotrat a la llar de foc de casa seva, els seus pares

seguien fent cremar uns quants dies més encara, escalfant, aquell

tió sí, tota la casa durant els seus primers hiverns de vida, d’ell i de

les seves germanes, els hiverns gèlids i emboirats que van viure a

Lleida, on havien nascut.

* * *

Aquella tarda, mentre en Joan voltava malhumorat per

Barcelona buscant regalets perquè els seus néts i nétes poguessin

fer cagar un tió ben generós, ells havien anat a casa seva “per

ajudar l’avi a muntar el pessebre, l’arbre i els adorns per al

menjador”. La sorpresa la va tenir, i majúscula, en tornar a casa i

trobar-se’ls a tots plegats. De primer es va mostrar enfadat amb

ells, però néts, filles i gendres portaven tot el que calia per posar-se

mans a l’obra, i en un tres i no res van guarnir a casa dels avis un

petit arbre de Nadal, als nens tant els era que fos de plàstic;

després, amb la sorra que portaven de la platja de la Barceloneta,

van muntar en un racó del menjador el petit pessebre de Nadal, i,

en acabar, van escampar tot de petites garlandes per guarnir la sala

on dinarien l’endemà.

En veure la il.lusió dels seus néts, en Joan va acabar afegint-

se a ajudar-los, i quan ja tot va estar muntat, l’emoció el va poder, i

no es va estar de dir-los: Fillets... sou uns néts meravellosos.

Llavors els néts van córrer a tirar-se-li al damunt.

—I tu, el millor avi del món mundial, aviiii!