Relat de Nadal VI

David Companyon

Un estel a Betlem

És 6 de desembre. No és un dissabte qualsevol; a Betlem s’encenen els llums de Nadal. En moltes ciutats del món, aquest gest és el tret de sortida d'una cursa consumista, una competició frívola per veure qui té l'arbre més alt. Però a Betlem, la llum és diferent. Aquí, la paraula auster es queda curta. Els llums brillen com un petit miracle després de les massacres a Gaza i la por constant a les incursions dels colons i l’exèrcit, que tenen la ciutat, on va néixer Jesús, tenallada per la por. Betlem és una cicatriu mal tancada que supura patiment. Cada matí, la ciutat es desperta amb el mateix ritual macabre: check-points nous, carrers bloquejats i el recompte de cases enderrocades. Però enguany, els comerciants s'aferren a una esperança fràgil: que els turistes tornin, que les càmeres dels telenotícies captin, de nou, la seva existència.

Aliena a la remor de la festa, la família Silwaan malviu en un antic magatzem d’eines i bestiar als afores. Fa poques setmanes que van arribar del camp de refugiats de Jenin, havien fugit després que l’exèrcit ensorrés casa seva. L’Ahmed ha estat tot el dia caminant, buscant feina. Acaba de recollir aliments en una ONG on treballen, estretament, palestins i jueus contraris al genocidi de Gaza.

​—Torni d'aquí a tres dies —li va dir la Muna, la noia palestina que el va atendre la primera vegada.

​Quan l’Ahmed hi torna, la vergonya li crema la gola. La Muna li pregunta com està i ell s'esfondra: viuen en un magatzem atrotinat, les seves dues criatures tremolen de fred i la seva dona, la Nawal, està embarassada de vuit mesos.

​—Vam suplicar als soldats —diu amb els ulls humits de ràbia—, però ens van respondre amb amenaces i empentes. La màquina va tirar la casa a terra. Només vam salvar un ruc, un bou, quatre andròmines i la roba que portàvem.

​En un racó de la sala, escoltant, hi ha en Jacob. És un estudiant d'història jueu, dels pocs que no han abandonat l'ONG després de la massacre de Hamàs del 7 d'octubre. En Jacob fa temps que va deixar enrere el relat simplista que li havien inculcat; ha après a mirar la realitat sagnant amb els seus propis ulls. Quan l'Ahmed marxa, s'apropa a la Muna amb el rostre preocupat.

​—S'estan al magatzem del camp d’oliveres d’Al-Bireh? —pregunta— Saps que volen aquestes terres per ampliar l’assentament de Tekoa. És imminent. El govern vol calmar els extremistes donant-los via lliure a Cisjordània. La confirmació arriba dues setmanes després: els colons preparen l'assalt. La Muna convoca una assemblea d’urgència sota el lema de l’ONG pintat a la paret: Terra, Drets, Futur. Davant d'una vintena de joves, projecta un vídeo que els han passat clandestinament.

​—Aniran a desallotjar la família Silwaan d'aquí a dos dies. La dona està a punt de parir. No tenen on anar.

​El silenci es trenca quan en Khaled, un palestí cristià, llança una idea:

—Utilitzem la simbologia de Nadal i el naixement de Jesús a Betlem en el pla de resistència.

​El pla es teixeix ràpidament. Resistència civil, càmeres i visibilitat total.

—Si volen desallotjar-los, hauran de fer-ho davant del món —diu la Muna.

​ A la universitat hebrea de Jerusalem, l’Isaac, a punt d’acabar la carrera de dret, intentava concentrar-se. Havia rebut un missatge del seu pare. Era fill de colons de Tekoa. L’assentament s’havia creat manllevant les terres a famílies palestines, ampliar-lo implicava fer servir mètodes violents, no es tractava només d’ampliar les terres, l’objectiu també era arrabassar el principal mitjà de subsistència de les famílies palestines: els camps d’oliveres.

Feia setmanes que se’n parlava i ell no volia enfrontar-se a la seva comunitat ni al seu pare, que era un dels líders de l’assentament, però li va dir que no participaria en l’escamot. Les seves conviccions havien començat a esquerdar-se. Assistia a seminaris de drets humans i les converses amb en Jacob li havien fet veure que l’odi només genera més odi.

Va tornar a mirar el missatge del seu pare: “Si no vens, no tornis a casa”. Participar seria trair-se a ell mateix. Oposar-s’hi significava travessar una porta sense retorn. Va mirar-se al mirall. Havia de decidir el seu futur i quin futur defensaria. I va triar. Va escriure al seu pare: “Seré allà, però no amb tu”.

​Era 24 de desembre. El sol tenyia Betlem de daurat mentre les crides a l’oració dels minarets es barrejaven amb les campanes de les esglésies. Al camp d'oliveres, els activistes formaven un cordó humà al voltant del magatzem on s’estava la família Silwaan a la vora del ruc i el bou que els donaven escalf. 

Un cotxe va arribar inesperadament. D’ell en va sortir Isaac, amb el rostre tens. La Muna el va desafiar amb la mirada. Era el fill d’uns dels caps dels colons, un dels més extremistes.

—Què hi fas aquí?

L’Isaac va respirar fondo i amb la veu trencada li va dir:

—He marxat de Tekoa. No participaré en cap desallotjament ni presa de terres. Vull unir-me a vosaltres. Hem de lluitar per poder compartir la terra sense destruir-nos.

En Jacob va fer un pas endavant.

—Muna, l’Isaac era el meu informant clandestí. Fa dies em va dir que la seva situació era insostenible. El seu pare l’ha fet fora de casa per no anar amb l’escamot. Ha decidit fer un pas endavant.

Després d’uns segons de silenci, la Muna va assentir.

—D’acord. Però si tens cap dubte, marxes. No comprometràs la família.

—No dubtaré —va dir Isaac.​

Els colons van aparèixer poc després amb la prepotència habitual: vehicles tot terreny, serres mecàniques i càntics religiosos, escortats per soldats. El pare de l'Isaac, en veure el seu fill a l'altre costat, va perdre el control.

​—Isaac! Vine aquí ara mateix! —cridava, fora de si.

​L'Isaac no es va moure. Les càmeres retransmetien en directe la ira del pare i la dignitat del fill. Els colons dubtaven davant d'aquell mur de gent on es barrejaven la quipà i elkeffiyeh.

​Després d’hores de tensió, trets a l’aire dels colons i enfrontaments amb els activistes i la gent de Betlem que havia anat a donar suport, en aquell instant de tensió màxima, quan ja es feia de nit, un crit va trencar l'aire, no era d'odi, era d’auxili.

—Un metge! Ha trencat aigües!

​La Nawal donava a llum. Els mitjans van girar les càmeres cap al magatzem. Al cap d’una estona, es va sentir el plor d'un nadó, un so fràgil que desafiava la brutalitat de les armes. Al cel de Betlem hi van esclatar focs artificials; se celebrava Nadal al centre de la ciutat, però enmig d’aquell camp d’oliveres tothom va veure que aquells focs, enmig de la nit, eren l’estel de Betlem que anunciava aquell naixement.

La Muna va alçar el mòbil, mostrant la nena acabada de néixer al món sencer.

—Expliqueu per què voleu foragitar aquesta criatura! Expliqueu per què anomeneu terroristes a gent indefensa!

Un colon, desesperat, va intentar arrencar una olivera amb l’excavadora. A les televisions es podia veure l’olivera arrancada contrastant amb el plor d’alegria de la mare i la petita acabada de néixer.

Els colons van dubtar. El pare d’Isaac va fer un pas enrere per primera vegada. El comandant militar, conscient de la repercussió mediàtica, va ordenar als colons que es retiressin. Feia molt de temps que no passava un fet com aquest. Va haver-hi un esclat d’alegria, els activistes es van abraçar amb la gent de Betlem que havia anat a donar suport. Van organitzar torns de vigilància. Diverses famílies del barri portaven menjar cada tarda. Van crear un canal amb periodistes de diversos països.

Els colons van intentar-ho diverses vegades, però la resistència ja havia arrelat com les velles oliveres. El cas de la Nawal es va fer famós i el govern, davant diversos recursos legals —en els quals va participar l’Isaac—, va haver d'ajornar indefinidament la confiscació de terres per ampliar l’assentament de Takoa. Va ser una victòria construïda pam a pam. Aquella nit de Nadal, en un magatzem desarranjat, no només va néixer una nena. Va néixer l'esperança que el futur, finalment, tenia espai per créixer.