Maria Creu Maltas La Rosa i el Petit Príncep El sol s’ha amagat darrere un núvol gris i pesant. Plou. Gotes fines esclaten sobre les flors del jardí. La darrera gota cau suaument, juganera, en el solitari roser. S’atura i llisca pel capoll roig, que, en sentir el seu bes humit, comença a obrir els pètals, un a un. Deixa entrar aquell alè de vida fins al més profund del seu ésser i dóna, així la benvinguda a un sol renascut. I mostra, d’aquesta mane

Carme Espinet El pessebre ─Falta molt? Anaven caminant per Natzaret una parella de pastors acompanyats per un adolescent que tant se li en fotia arribar a Betlem. Els hi havien dit que allí havia nascut algú tan important que canviaria les seves vides i que, gràcies a Ell, algun dia plourien peixos i dels arbres creixerien pans que es multiplicarien abans de caure al terra. ─No siguis impacient, Rabadà; segons un profeta de confiança anem més enllà d’aquella duna on es veu

Conxita Espinet De Debó? La casa es trobava al capdamunt del poble, en un carrer només edificat d’una banda, ja que per l’altra el paisatge es desbordava en camps i muntanyes. Mirant-la des de fora, em va semblar ben lletja: dues plantes i golfes amb un gran pati al davant que feia que la casa quedes enretirada respecte a les seves veïnes. El camió de la mudança va arribar darrere nostre des de Barcelona. Al meu pare l’havien destinat a aquell poble de l’Alt Aragó per