Microrelat I

Conxita Espinet

De Debó?

La casa es trobava al capdamunt del poble, en un carrer només

edificat d’una banda, ja que per l’altra el paisatge es desbordava en

camps i muntanyes. Mirant-la des de fora, em va semblar ben lletja:

dues plantes i golfes amb un gran pati al davant que feia que la casa

quedes enretirada respecte a les seves veïnes.

El camió de la mudança va arribar darrere nostre des de

Barcelona. Al meu pare l’havien destinat a aquell poble de l’Alt Aragó per

tal de supervisar unes obres a la carretera que pujava cap a les pistes

d’esquí. Calculava que hi hauríem de viure un parell d’anys, i a mi, als

meus tretze anys, allò em semblava una eternitat, i a més faltaven pocs

dies per començar un curs nou i en una escola nova.

Un cop instal·lats a la casa ja no em va semblar tan lletja, i de

seguida la vaig fer meva, com també el poble, no massa gran i amb tot

de carrers amb pujades i baixades. La gent ens mirava entre estranyats i

desconfiats, gent nova i catalans.

Un matí la meva mare em va fer anar a l’Spar a buscar un paquet

d’arròs que s’havia deixat al taulell. En entrar-hi, l’encarregada em va

saludar.

—Hola ! tu eres la hija de la nueva vecina, verdad? Como te llamas ?

—Meritxell—, contesto jo.

—Ah, pues toma, Meriché—diu, tot donant-me el paquet d’arròs.

El dia que començava el curs estava molt nerviosa. No tenia ni idea de

com em rebrien a l’escola d’un poble petit i perdut per la muntanya, que

desconfiava dels forasters.

En entrar a la classe que em tocava de la Escuela Nacional Virgen del

Pilar, ja hi havia una vintena de nens i nenes de la meva edat asseguts

als seus llocs.

El profe, en veure’m, m’indicà on havia de seure i dirigint-se als alumnes

em presentà. —Tenemos una compañera! Di como te llamas, por favor.

—Meritxell, dic jo.

—Gracias Meritel, bienvenida! Vamos a empezar la classe!

En aquell moment jo em poso dreta i aixeco la mà demanant l’atenció

del profe. —Es que jo, como que soy catalana, no entiendo muy bien el

castellano.

El profe se’m queda parat una estona, i mirant a la resta de la classe diu:

—Bien, entonces, i por respeto a la nueva compañera Maricel, a partir

de hoy haremos la clase en catalán!

A l’hora d’esmorzar, a taula amb el meu marit i les meves filles, no

paraven de riure mentre els explicava el somni que he tingut aquesta

nit. I encara riuen ara, quan surto a agafar el metro per anar a l’Institut

on imparteixo classes de català.