Narració poètica I

David Companyon

El violí d'Orà

A Orà, assegut al port i mirant l’horitzó de la mar, l’olor de salmorra el transportava a la seva Adra natal. Feia tres anys que hi vivia, era un exiliat. Mai no s’acostumaria a ser-ho. Mai no ho hauria imaginat quan va embarcar-se al port d’Alacant, al vaixell African Trader amb la seva família, juntament amb centenars de republicans, en un viatge que canviaria la vida a tots.

Quan van arribar, els van portar a un camp de concentració, en unes condicions pèssimes, i després com a milers de republicans en edat de treballar el van obligar a construir el ferrocarril Transsaharià, en condicions de semiesclavitud. Algèria llavors era una colònia francesa i França, sota l’ocupació nazi, estava governada pel règim col·laboracionista de Vichy. Havien fugit del foc per caure a les brases. 

Tenia disset anys quan, amb la seva família, van haver de deixar enrere l’Espanya republicana. Combatia l’enyor passejant vora el port quan el sol banya els confins de l’horitzó i ensumant les olors que el transportaven a la seva terra.

I allà, a la vora del port d’Orà, en Miguel Garcia va aprendre a tocar el violí. Ell, que no sabia un borrall de pentagrames, va aprendre a tocar el violí com els infants aprenen les coses: quasi sense adornar-se’n, per diversió, burlant-se’n del destí que l’havia portat a aquella ciutat banyada per la mateixa mar Mediterrània que el seu estimat poble. La música va anar penetrant en ell, com la marinada que t’acarona l’ànima.

Quasi sense saber-ho, sense voler-ho i sense propòsit, com a un arbre li van naixent les branques, al Miguel li va anar creixent una passió pels sons i descobrint que d’aquella fusta amb cordes naixia una remor que el commovia i no entenia de fronteres ni idiomes.

Va tenir de mestre un antic camarada, que, a més, el va ajudar a reconstruir la seva vida, com ell també faria amb altres, que com ell, arribarien a Orà fugint del feixisme. Com tants exiliats, havia anat fent feines aquí i allà, un dia de manobre i un altre de pescador.

Ara ja en tenia trenta-dos. La perspectiva en arribar era que s’hi estarien uns mesos, però de mica en mica va anar fent arrels, s’havia establert amb la seva pròpia família al barri de Sidi El Houari, on vivia la major part de la colònia espanyola, més de quinze mil persones.

Als vint-i-set es va casar amb la filla d’un altre exiliat i van tenir dues filles. Van llogar dues habitacions en un Haouch, una casa gran amb un pati central on es feia la vida comuna amb altres famílies d’exiliats, amb les que es compartia la cuina, el safareig i les converses en català o castellà.

Va enterrar els pares i una filla. Les arrels ja eren tan fondes que coneixien tots els secrets del Miguel, semblava que la vida ja l’havia ancorat per sempre a Orà, quan el rum-rum de la guerra per la independència d’Algèria, va tornar el dia a dia feixuc i perillós. Un dels exiliats valencians que havia tornat i s’havia instal·lat a Barcelona, el va animar a agafar de nou el vaixell i començar el que seria, al principi, un segon exili quasi vint anys després d’arribar a Orà. Quan va marxar sabia que mai oblidaria aquesta ciutat lluminosa banyada per una llum encisadora, com mai no va oblidar el poble on va néixer.

El port de Barcelona el va veure’s arribar amb llàgrimes als ulls, un expectant silenci i una motxilla d’incerteses i esperances. La vida no va ser molt diferent, una casa fosca amb sostres baixos, feines dures, fatiga i l’esperança d’una vida lluminosa que es va anar pansint amb l’esdevenir dels anys. A Barcelona li van néixer quatre fills més, tres nois i una noia, i v a tornar a aixecar la família amb els materials invisibles de la constància, i el violí va quedar dins un estoig en una calaixera, pertanyia a una altra vida, a altres ferides.

Els fills van créixer i Barcelona rejovenia mentre ell envellia. A principis dels vuitanta va morir la seva dona, que era l’ànima de la seva vida, i va descobrir que, malgrat tota la fressa de casa i el carrer, el seu silenci podia tenir cos i vores, que omplia la cuina, el llit i la cadira buida del menjador, i la realitat va entrar com un ganivet de nou a la seva vida: La pensió amb prou feines li permetia comprar pa i pagar el gas i la llum.

Un dissabte amb un cel dibuixat de núvols blancs i un sol fred de febrer, el destí el va dur xino-xano fins a l’escullera, el vent feia repicar les cadenes dels vaixells i va deixar que els pensaments prenguessin vida tot ensumant l'olor de sal i peix. A l’aire podia ensumar aquella mar d'Algèria i aquella flaire el va transportar als dies davant el port, on va aprendre a tocar el violí. Dins seu va retornar aquell jove ple d’esperances... l'olor de la mar és l'única cosa que no envelleix amb nosaltres, ara ja prop la vuitantena, la vida li ha ensenyat que la seva ànima ja mai seria d'enlloc.

Aquell mateix dissabte, després de menjar, el Miguel es va aixecar de la taula i se’n va anar a l'habitació. Va obrir la calaixera i va tornar al menjador amb un estoig entre les mans. Quan el va obrir, una olor antiga de fusta i resina, va escampar-se per l'aire i va ensenyar-los el violí que tots aquests anys havia callat.

Primer una nota. Després, una altra. I una altra. El Miguel va començar a reviure melodies que havia après a Orà. Melodies que sortien de l’ànima més profunda. Els fills es van quedar immòbils. Veien al seu pare tocar el violí i el miraven incrèduls: cap d’ells sabia que el seu pare era músic.

I quan la fusta va començar a acaronar les cordes, el temps es va aturar i els seus fills van poder conèixer al jove d’Adra, l’exiliat que s’havia fet home a Orà i el supervivent als carrers de Barcelona. Quan va acabar en Miguel va dir als seus fills, amb les mans al voltant d'una tassa de cafè i una calma que no demanava permís:

—A partir d’avui em guanyaré la vida tocant el violí al carrer.

Ho va dir amb aquella gràcia innata que tenia quan parlava amb un accent que mai no va perdre. La memòria del Miguel estava en els seus dits que mai no havien oblidat el violí d’Orà i la bellesa de les seves melodies, enterrades durant anys, però mai moren. Només esperaven.

Aquella mateixa tarda es va posar darrere la Catedral. Si llavors no hi havia gaires músics al carrer, de l’edat del Miguel, cap ni un. Va començar a formar part del paisatge de Barcelona, escampant la música per les cansades gàrgoles del carrer del Bisbe o enroscant-la com una heura per la roba estesa dels balcons i els ferros dels fanals de davant Santa Maria del Mar.

El violí del Miguel sonava a veritat tossuda i nua: Cada tarda quan obria l’estoig i les seves mans acaronaven el violí i l’arc sobre les cordes, retornava als records sorrers d’una vida viscuda, que li havia ensenyat a resistir sense trencar-se.

El violí va construir un pont invisible entre les diverses vides que el Miguel va anar teixint. Tocava agraït perquè havia tornat a l’alegria i l’orgull. Tocava per parlar amb la seva dona. Tocava per guanyar a la pobresa. Tocava agraït que la música tingués l'última paraula.

Fos quin fos el carrer on tocava, deixava de ser un carrer qualsevol per convertir-se en port, en casa, en la seva enyorada Adra o el port d’Orà; tot revivia entre les pedres i els carrers de Barcelona que encara recorden les seves melodies. El Miguel és d’aquells homes que no necessita monuments per ser recordat.