Escena de crim I

David Companyon

Mort el gos, continua la ràbia

La Rosa Cifuentes va marcar el 112 amb els dits encara humits de lleixiu, com si el mòbil li hagués enganxat el fred al palmell. Va estar a punt de penjar dues vegades: la veu tremolosa feia que costés d’entendre-la.

—Hay un muerto… en la cama.

A l’altra banda li van demanar l’adreça i ella va mirar, mecànicament, el rellotge del forn de la cuina. 10:12. El dígit verd parpellejava amb una tranquil·litat insultant.

—Calle Argenteria, noventa y siete, primer piso… primer piso… —va repetir, perquè estava amb l’ai al cor—.

—Enseguida viene la patrulla dels mossos. Quédese en el rellano junto a la puerta, no toque nada y que no entre nadie hasta que llegue la patrulla y la unidad sanitaria del SEM. Ya están avisados, no tardarán en llegar.

Va guardar-se el telèfon, com si cremés. Va sortir al replà. Per la finestra es veia caure una pluja fina que et fica el gener dins dels ossos.    

Nerviosa, entre sanglots, mentre esperava va trucar a l’empresa i va explicar el que havia vist i que ara havia d’esperar els agents. A l’altre cantó van intentar tranquil·litzar-la i li van dir que aniria algú de l’empresa. Es va quedar al replà, amb la galleda al costat, escoltant el silenci. A l’edifici hi havia aquella quietud de palau antic reconvertit en pisos de luxe: pedra vella, fusta que cruix, tot de disseny. A sota, al carrer, s’escoltava un clàxon llunyà i el brunzit d’una moto darrere l’altra. Barcelona fent vida, com si no hagués passat res.

Un cotxe patrulla va arribar al cap de set minuts i quan entraven pel portal, la sirena d’una ambulància del SEM va envair tot el carrer Argenteria. Els mossos van pujar al primer pis acompanyant els sanitaris. Van trobar la Rosa Cifuentes asseguda al passadís, al costat de la galleda. Plorava amb les mans entrellaçades.

—Es aquí —va dir i va aixecar la mà per assenyalar la porta com si fos una maledicció—.

Els sanitaris van entrar al pis i van anar directes cap a l’habitació.

Al cap de cinc minuts van arribar el sergent Arquer i l’agent Beth Pàmies. Van baixar del cotxe intentant protegir-se del plugim. Les sirenes van crear expectació i una munió de gent, alguns turistes inclosos, es va aplegar davant del portal. Altres ho miraven des dels balcons. Tothom sabia que en aquell antic palau, reconvertit en pisos de luxe, hi vivia gent de calés.

El sergent va demanar als agents que fessin un cordó al carrer. Mentre els mossos acordonaven la zona, els sanitaris van sortir del pis i li van dir al sergent:

—No té signes vitals.

Ell va avisar la sala de comandament.

—Activeu comitiva judicial i Científica. Possible mort judicial.

El sergent Lluís Arquer i l’agent Beth Pàmies van parlar amb la Rosa Cifuentes. Ella en veure’ls tornava a sanglotar. A la dona li costa expressar-se, però va acabar explicant que havia entrat a les deu i després de canviar-se i agafar els estris per netejar, havia vist llum a l’habitació, havia entrat i en veure’l estirat l’havia cridat, però no responia.

—Yo no quería entrar porque me parecía que estaba desnudo. No es la primera vez que cuando yo llego lo encuentro como ido. Después de llamarlo varias veces, he querido despertarle tocándole el brazo y he notado que estaba frío, no, helado. Lo he zarandeado y ahí he comprendido que no estaba dormido, estaba muerto. Y he llamado al 112.

Mentre l’Arquer parlava amb la dona, la Beth examinava el pany.

—No hi ha signes d’entrada forçada. —La Beth va fer un cop d’ull al replà: un quadre abstracte, dues plantes exuberants i una butaca de qualitat, «el meu de casa no és tan bo», va pensar. Va tocar el braç de la dona i li va dir:

—Respiri. Ya nos encargamos nosotros.

—¿Tiene llaves? —va preguntar, amb la veu baixa.

—Sí… para limpiar. Pero… ya he entrado y… —no va acabar la frase. Es va tapar la boca i va esclatar de nou a plorar.

—Ahora estoy esperando a mi jefa, que me ha dicho que viene a buscarme.

—Muy bien. ¿Ha hablado con alguien más?

—No, con nadie más. Iba a llamar a mi marido.

—Bien, pero no hable de esto con nadie más.  Luego la llevaremos a comisaría para tomarle declaración. ¿Ahora puede dejarnos su juego de llaves?

La porta estava entreoberta. Tots dos es van posar els guants de nitril i la Beth va empènyer la porta amb el dors de la mà, molt a poc a poc, com si a l’altre costat pogués mossegar.

Van entrar al pis. Una olor densa de perfum car ho impregnava tot.

A dins, la llum era baixa. Cortines gruixudes. La sala tenia mobles antics, a la paret hi havia una gran fotografia en blanc i negre de Ciutat Vella que semblava un mapa a conquerir.         

El passadís duia directament a l’habitació. L’habitació tenia una olor diferent: una barreja de desinfectant i fragància que no presagiava res de bo. Al llit, un home despullat, immòbil.

L’Arquer es va apropar al cadàver. Va comprovar signes vitals per protocol, amb la mirada ja li havia fet l’informe. Rigor mortis incipient a la mandíbula i el coll. No pas a tot el cos.

La Beth va recórrer l’habitació amb la mirada, absorbint detalls com una esponja: una jaqueta de Balenciaga penjada a la cadira, les sabates ben posades, una copa de cristall amb un dit de líquid sec al fons. A terra, una catifa, que com tot a la casa, semblava de primera qualitat.

—Una copa sola —va dir Beth—. O ell bevia i l’altra persona no. O algú s’ha endut la seva. Ara bé, tot això no ho prepara algú per morir tot sol.

L’Arquer no va contestar. No hi havia traces de violència. Va mantenir silenci mentre rumiava: Sembla un context de chemsex o algú que vol que ho sembli. Ningú treu aquests estris per masturbar-se sol. Qui estigués amb ell no va trucar, ni al 112, ni una ambulància.

Va rebre una trucada. L’informaren que la científica ja estava de camí. El forense i el jutge ja estaven avisats.

Va sortir al passadís i va parlar amb l’agent uniformat que s’havia desplaçat fins al pis.

—Cinta a la porta. Ningú entra ni surt. I la dona… —va assenyalar la treballadora—treu-li una cadira i que esperi aquí. L’haurem de portar a comissaria. Digueu-li que pot estar acompanyada per un advocat.

La dona va fer un gest de negació immediat, instintiu.

—Yo no he hecho nada!

—Ya lo sabemos, tranquilícese!—va dir la Beth—. El abogado es para que la acompañe si usted quiere, no porque haya hecho nada.

Quan va arribar la Científica, tot es va accelerar. Moviments precisos van convertir la intimitat d’un dormitori en un escenari públic. Un tècnic va marcar amb gomets grocs numerats els objectes del voltant del llit: el blíster, les restes de pols, les brides, el fuet, les corretges. El click, click, click de la càmera de fotografia ressonava per tot el pis. La cap de l'operatiu es va acostar a l'Arquer.

—Hi ha restes de cocaïna i d'una substància que podria ser GHB. Al laboratori ho esbrinarem —li va dir en veu baixa—. També hi ha una capsa de viagra. Aquest home anava molt fort.

Una altra agent va obrir amb guants una bossa de plàstic i hi va col·locar el mòbil del mort, el mateix va fer amb el portàtil, que estava sobre una taula auxiliar. Va obrir la cartera del mort amb guants, procurant no contaminar cap rastre. Va fotografiar el DNI i l’Arquer li va demanar que en llegís el nom.:

—Hèctor Sòria. Cinquanta-vuit anys.

A la cartera hi havia més de quatre-cents euros.

—No ha estat un robatori —va dir l’Arquer—.

La Beth va engegar la tauleta i va fer una recerca.

—Accionista majoritari de Sòria&Partners. Hi ha un munt d’articles on surt i per les fotos és un assidu de les festes de la gent guapa de Barcelona. Aquí n’hi ha saludant a l’alcalde, amb consellers i en congressos; és un personatge ben connectat.

  Mentre el sergent Arquer treia el mòbil per trucar a l’inspector Salvat, va pensar quin havia estat el motiu de la mort: «una sobredosi, un homicidi, extorsió sexual, una venjança? Estava sol o amb algú i qui fos no va trucar ni al 112, ni a una ambulància, va ser omissió d’auxili?»

Des del passadís, va marcar el número de l’inspector per informar-lo:

—El mort és Hèctor Sòria,

—L’empresari immobiliari?

—Sí, la Beth ho ha confirmat. És ell

La forense va entrar amb calma, amb ofici. Va mirar el cos, va mirar l’entorn, i després va mirar l’Arquer amb aquella expressió que diu “hi ha alguna cosa que no quadra”. Va començar l’examen: temperatura, rigidesa, petites marques a la pell que podrien ser de pressió o de simple postura. Va treure una llanterna petita i va revisar les pupil·les. Agafà la llibreta i va fer una anotació.

—No hi ha rastres de violència evident… —va dir ella, més pensant en veu alta que informant—. Evident, no vol dir inexistent.

Quan el jutge va autoritzar l’aixecament del cadàver, el cos va deixar de ser “ell” per passar a ser “prova principal”. El van tapar. El van carregar amb un respecte professional. I en aquell moment, quan el llit va quedar buit, l’habitació va semblar que es planyia: el silenci que va quedar era més dens que tot el soroll d’abans.

El sergent va demanar els informes de toxicologia, forense i científica amb caràcter d’urgència.

Amb la Beth van arribar a comissaria, l’Arquer entra al despatx de l’inspector. Encara duia la pluja a l’abric i el fred a l’ànima.

—És ell? —va preguntar Salvat, com si ja conegués la resposta.

—Sí, l’Hèctor Sòria.

El silenci va durar un segon de més. El Salvat va fer un gest amb la mà: “continua”.

—No hi ha violència visible —va dir l’Arquer—. L’escena mostra que s’havia preparat per a una nit intensa en companyia d’algú. Qui fos ha marxat sense deixar rastre… o ha esborrat el rastre.

El Salvat va pressionar-se la mandíbula. Ja no parlaven d’un mort: parlaven d’un nom que arrossegava mitjans, contactes i favors, un empresari immobiliari força conegut als cercles de poder de Barcelona. L’inspector va comunicar al Departament d’Interior les circumstàncies de la mort d’Hèctor Sòria. Estava segur que els mitjans hi sucarien pa.

A migdia, la dona de la neteja va declarar a comissaria, va explicar que les excentricitats sexuals d’Hèctor Sòria eren recurrents.

—Hi ha alguna persona que anés recurrentment a casa del senyor Hèctor Sòria?

La Rosa Cifuentes va explicar que normalment les dones eren diferents, també alguna vegada algun home i a l’única que coneix és a la Lola, una dona trans, que tenia una relació complexa amb l’Hèctor Sòria, entre treballadora sexual i confident. Té el telèfon i l’adreça de la Lola, va dir que li netejava la casa a fons un cop al mes. Es coneixien de trobar-se-la a casa de l’Hèctor Sòria.

Van arribar les gravacions de les càmeres de seguretat de la zona, l’Arquer i la Beth les van examinar. A la sala de visionat, la imatge era fosca i freda.

1:04. Hèctor Sòria entrava a l’edifici amb una dona al costat. No es veien bé les faccions, però sí la postura: ella avançava mig pas darrere. Portava el coll de l’abric tapant-li mitja cara i ulleres de sol. De nit.

4:12. La mateixa dona sortia sola. Tornava a portar les ulleres de sol. I l’abric amb el coll alçat fins a tocar-li la boca.

Va caminar cap a Via Laietana, en una altra càmera se la veu pujar a un taxi direcció Urquinaona. Matrícula i número de llicència, borrosos.

La Beth va aturar el vídeo amb un clic sec.

—Si enganxo càmeres de dos carrers més amunt, potser les imatges seran millors.

L’Arquer va assentir sense treure els ulls de la pantalla.

—Fes-ho. I mira’m també si torna a aparèixer en cap altre punt.

Va fer una pausa.

—Aquesta dona sap on no ha de mirar.